PUT DE BLEIM ON MI
Va ser aquet de la foto qui va liar el percal. En Dionisos (que els romans convertiren Baccus), va montar un embolic de cal ample, tant que avui en dia encara no ens posem d'acord. Jo vaig intentar treure'n l'aigua clara i així he quedat. Malgrat el meu estat mental qui vulgui xafardejar o saber alguna cosa sempre pot consultar aquell llibre que vaig escriure però que mai ningú s'ha atrevit a publicar. "Una passada la passada". Com que internet té esperit també carnavalero TOT S'HI VAL, l'he penjat per aquí. Això sí: ves en compte que et pot fer mal. Si no t'ho creus busca primer per la wikipedia qui era en Penteo i veuràs que no és broma. En qualsevol cas a la secció HUMOROTECA trobaràs llistat d'altres exploradors que també van fotre el nas pel tema.
Una passada la passada
Joan Juanola & Paco Segura
Mai no havia vist abans, ni he vist després, i potser mai més no es tornarà a veure, una processó i un banquet com el d’aquell any en honor a Dionís. Al Palau, els llits per a l’àpat eren d’or; i per cada un hi havia un trespeus amb el sòcol de plata, com també ho era la gerra plena d’aigua neta per a rentar-nos les mans. Ens serviren el menjar en vaixella d’or i pedres, i tots els triclinis eren engarlandats de flors; en penjaven del sostre, les trepitjàvem en caminar; n’anàvem coronats. Ja no recordo quins eren els plats, de tan abundants i varis; tothom podia triar allò que més li abellia. Com que no sóc gaire menjadora, però, la meva memòria ha conservat més vívid el luxe i l’acalorida disbauxa de la processó, sobretot els primers grups que desfilaren: el d’Afrodita com a estrella del matí, el dels reis pares del Filadelf divinitzats, i el dels déus, per a mi el més bonic de tots. Tots el nois que representaven els déus i el seu seguici de sàtirs i silens duien túniques vermelles com el vi o la sang, alçaven torxes enceses i el seu front lluïa fulles d’heura daurades amb orfi; d’altres brandaven encensers que enflairaven tot l’aire; aquests eren més joves, alguns gairebé uns infants i les seves túniques eren brodades amb flors i enjoiades. L’altar en honor al déu del vi era, naturalment, tot envoltat d’heura i de vinya d’amples pàmpols, enflocada de blanques llaçades de lli. Davant seu desfilaren també nens amb platets d’or, plens del groc safrà que encén el desig dels cossos. Darrera dels nens venien quaranta sàtirs, despullats, però amb tot el cos pintat de colors bigarrats, i dos silens; entremig d’ells una dona de cos preciós, amb una corona de flors i una palma a la mà, feia costat a l’any amb el seu corn de l’abundància, i precedia les estacions amb tots els fruits de la terra nodridora. Nosaltres també vam desfilar; barrejats amb tots els poetes que envoltaven i seguien Philiscos, el sacerdot de Dionís; darrera nostre venia el carro del déu, tirat per 180 homes i guarnit amb la grandiosa estàtua de Baccus, amb la seva llarguíssima túnica i dues capes: l’una de color de safrà, l’altra de porpra tota esquitxada, com el cel a les nits clares, d’estrelles d’or autèntic. Tots els carrers per on passava la pompa eren atapeïts de gent, com els peixets a les xarxes, amb els ulls àvids de veure aquella resplendor de colors com els seus llavis bevien el vi que els abocaven, sense avarícia, els sàtirs del carro de Dionís, darrera tots els estris que representaven la verema i l’elaboració d’aquesta ardent beguda.
Maria Àngels Anglada; Sandàlies d’escuma.
Ens empesquem proverbis o cançons,
frases, sentències i judicis, màximes
o seguicis, doctrines i valències,
aforismes, refranys i citacions.
Ens empesquem la vida en els llibres
i l'escrivim en fulls prenys de blancors
- potser només per dissoldre'n pureses
amb les nostres impúdiques llavors.
Ens empesquem grafies i sentits
que ens facilitin de copsar dreceres
i, presoners d'idees i gargots,
son només ocells en gàbies de mots.
Esteve Sala i Casellas; Miratges de claror.
ENTRO O SURTO, POC QUE HO SABRIA PAS DIR.
Sempre igual. Sempre la mateixa cançó. Estàs ben tranquil quan de sobte una aparició ho fot tot en orris.
Jo estava ben concentrat, rumiant a la meva ermita, quan bims bams i barrabums m’arrencaren de la introspecció. Vaig pujar, jugant-me el físic a cada esglaó. Volia impedir que el fuster hagués d’arreglar de nou els desperfectes que em fot l’algutzir cada vegada que, segons ell, s’espatlla el timbre i decideix emprar la percussió per a reclamar la meva presencia i tenir excusa per a practicar el catanyol. “Joder Antonio ca lla és ar zagon co.. ca vols ara? .. ¿Ca vor dir ca vo?, cho de tu.. re, éz larcarde cat vor veure. Ah, persé, a veure zi arrecle eta merda timbre ca ca vegá deixo la pei.
La primera factura del fuster fou pel tema de l’agermanament. Que si volia col•laborar amb el percal dels rodis que s’havien encaparrat amb Dalí. Vaig haver de refrescar la neurona i d’allà vaig anar a petar al Duende, posteriorment a Plató, d’aquest a Dionís i si me’n descuido perdo l’avió. Allà, a l’altra banda del mediterrani no tan sols ens agermanarem amb els grecs, entre tots va renéixer un caliu perdut, allò de pertànyer a la tribu i compartir, no tan sols els estris de recerca i captura de la butxaca del turista, sinó també ritus ancestrals i tota la patuleia que penja. Roses necessitava recuperar l’agermanament interior, adonar-se que no tan sols hi ha divises, maduixes líbies amb nata gavatxa, o calamars del Senegal a la romana. Som un poble i cal fer-ho saber. La segona porta tenia que veure amb altre tema també ancestral. Antropologia live on line. Vols o no vols dinamitzar el Carnaval? Vaig tenir la segona alegria de la meva vida. La primera va ser el dia que vaig veure arribar la furgo del fuster amb la porta. Duia ja tres mesos fent guàrdia per foragitar malavinguts
Així s’inicià la passada que he volgut compartir amb aquestes quatre pinzellades. Durant el trajecte he gaudit de valent i he après matisos increïbles. He viscut moments apassionants plens a vessar de seductores, alliçonadores experiències. Com agrair-ho?
Una placa era massa prosaica, a més jo no tinc ni places ni carrers per penjar-la, altrament tenia la ferma convicció que hagués tingut una recepció negativa i s’interpretaria el meu gest filantròpicaltruista com una befa, sarcàstica, cínica, com una típica mostra de la meva mala llet, qualitats que els desconeguts, els mai saludats i els ignorants del poble m’atorguen amb cruel, banal facilitat. Finalment em va semblar que la millor opció era donar a conèixer els secrets inherents a la passada. Vaig retrobar-me amb el dietari perdut per les prestatgeries, vàrem fer les paus i va deixar-se esgarrapar la pell mitjançant una conversa íntima de mirall, de tu a tu, sense embuts. Si més no llegirien, probablement se’ls encendria la bombeta de la xafarderia i la xerrameca i qui sap si amb el temps i una canya en podran treure profit. Mentrestant jo tornaré al cau, a la meva estimada abadia, Des d’allà i gràcies a les noves tecnologies cibernètiques ingressaré la riquesa en la meva compte incorrent. Esperaré que piquin de nou i així podré garantir la feina de l’Antonio, del fontaner, del jardiner, de la cuinera, de la dona de la neteja i de l’electricista que, malgrat estar ja fart de venir per repetir una i altra vegada que al timbre no li passa absolutament res, crec que fa pinya amb la resta per a provocar que el fuster col•loqui la tercera porta amb la qual cosa seguirà la passada de tota aquesta tropa de sàtirs, silens, i bacants que tant adoro.
Ho he rumiat intensament. Metodològicament. Amb el meu savoirfaire, fresc, sa. Ja fa anys que he refutat el mètode del coixí. A més de no respondre, em produïa insomni, i, ves per on, fou just el deambular nocturn el que em va permetre trobar-me amb el meu propi, intransferible.. indeixable sistema. Afectat pel mutisme del coixí sempre acabava caminant jo per la platja, una pèrdua horrible de temps que tan sols beneficiava les tabacaleres i les farmàcies ja que al cap de llarga estona les cames em feien figa. Un dia, millor dit, una nit, emprenyat, vaig decidir anar a casa i posar-hi remei. La proa de la indignació enfilava la cadireta de la platja, que enlloc diu que no es pugui emprar de nit. Encara no havien passat cinc minuts que ja era de nou a la platja, però ara per rumiar amb tota comoditat i tota tranquil•litat, ben instal•lat. Val a dir que no m’agrada pensar, fots voltes i més voltes i tot t’ho empasses i tot ho retens, en canvi rumiar, permet excrementar tot allò que no et serveix. Rumiar és un procés mimètic, una animalada. Una mena de depuradora mental que garanteix la frescor i salubritat de les empatollades. Des d’aleshores empro el remull dels peus confortablement assegut dins l’aigua contemplant, si potser, la sortida del sol ( hi ha hagut temes que m’han permès fins i tot viure el crepuscle) Afortunadament els països orientals han perfeccionat d’allò més la fabricació i avui en dia pots comprar-te cadiretes que semblen fetes a mida. L’actual és perfecte, entre cul i aigua hi deu haver mig pam, més lluny ja no goso endinsar-me, i no pas perquè pateixi per mi sinó per ella, pobrissona, tan feble, tan res, total 500 ptes a qualsevol hiper d’estiu, a vint duros el mes que es el que dura la comfortabilitat made in, posem hi... Singapur. Què fots que agafaràs una galipandria. Pregunten i es contesten un bon nombre de saludats, algun conegut, clients tots ells del passeig del colesterol, gairebé quatre km de recorregut sense abandonar la besada de la mar a la sorra. Diuen que caminar descalç va bé per la circulació. Jo mut, contemplant el tràfec em demano si acabaré dinamitzant un centre thalasoterapeutic. De moment ja hi vaig ben encaminat ja que darrerament molts rosincs i algun que altre extramarrestre es preocupen per la meva salut. L’altra dia sense anar més lluny un alemany va fer-me una foto, això sí prèvia autorització. Deuria tenir la síndrome del “tipicol” i va voler-la guarir amb un flash. Afortunadament va durar poc, una estona més i li hagués hagut d’escopir la maledicció de’n Diogens. Surt, collons, que em tapes la posta de sol. Amb la cadireta doncs dins l’aigua, un tanga vermell, corbatí i la gorra del mateix color que el tapanap, m’hi col•loco bé. A la part oriental tinc la riera de la trencada, a la occidental el port pesquer, darrere l’Ajuntament i en front la posta. Una meravella que va deixar bocabadat fins i tot al Sr. Pla, que ho deixà gravat, tal i com indica la placa que tinc a l’esquena. Ben neta, lluent, convertida gairebé que en fita maratoniana on s’arrepenjolen per agafar alè i ja de passada fregar les gotes de suor que encisades volen caure, rodolar per la sorra i abraçar la mare que las va parir. Meravelles energètiques inexplicables. I diuen que el sonat sóc jo. Aquest noi empitjora. Sento dir. Però no m’immuto. Pel maig cada dia un raig. I fa deu dies que no hi he faltat. Això sí quan s’acaba la funció, i l’astre se’n va a dormir, plego veles. Es tanca el teló i la nit anuncia la segona part de la comèdia diària.
***
Aquesta nit plovia. No he pogut anar a la platja a rumiar, i malgrat per no perdre palada he fotut la cadireta a la banyera. Haig de reconèixer que la proposta em comença a fer pampallugues. Intueixo components literaris massa temptadors. Tot un repte que ha començat a desequilibrar la balança. L’encàrrec té grinyols literaris, filològics, de caire semiòtic i ja posats a filar fi, de xarxa costanera.... m' hauré d'empescar un truc de mag per a permetre la volada a tots els pensaments que m’arriben tant punt una paraula activa la hipertextualitat de la xarxa.. quelcom semblant al que deia Ende “..però això és altra història” quelcom com: aprofundir ara aquí seria embolicar la troca, així que millor de moment deixar-ho aquí... si més endavant me’n recordo ja te’n faré cinc cèntims... si fa o no fa aquest és bon ham, fantàstic esquer pel posterior procés de revisió. De fet, el que ara volia abocar és la certesa carnavalesca del llenguatge que m’ha amarat la tecla. M’agrada creure, dir doncs, que les paraules juguen entre elles, manllevant-se enginys per disfressar la realitat mitjançant les metàfores. Una passada.
***
M'he enamorat com un babau. Estic ben decidit a donar el sí. M’he passat tot el matí assajant la postureta davant del mirall. La mà esquerra sobre el pit dret (he arrancat emprenyat el rellotge no es penses l’alcalde que li feia un espot publicitari d’una marca de rellotges), rascant les arrugues de la camisa, mentrestant amb la dreta feia unes gesticulacions helicopterianes, com si els dits fossin les ales, però sense acabar de treure la bombeta, deixant la petjada de l’ambigüitat al bell mig de l’espai que ens separarà ambdós. L'he mesurat mentalment i m'ha semblat que el metre cinquanta-tres és adient per garantir la seguretat de la seva òptica, se m'escapi o no la mà. El despatx del nostre alcalde és d’allò més petit del món i cal tenir molt cura amb les distancies. Definitivament no m’asseuré. Perdo versemblança. Ell mirarà cap en dalt i jo estaré amb el dit gros de la ma dreta fregant-me el nas, mentre la resta, el quartet, remena l'aire, vist i no vist, res, unes mil•lèsimes de segon abans no pleguin ales i aleshores l’índex inicií la dansa del convenciment i els altres tres s’hagin confabulat amb el gros per fer una mena de cova. Tot controlat.
I allà estava jo, a la taula rodona, tres metres de radi, del rebedor de la secretaria que té un despatx que en fa vuit com el de l’alcalde, ple d’armaris, instruments mediàtics, arxius i un annex on treballa la secre de la secre, i jo al racó, mesurant, sospesant la precisió de la meva breu dissertació, quan de sobte surt ell embalat. Em veu. Em diu: Què allò? I jo atrapat com un congre, barallant-me amb fils i més fils, no tinc cap més remei que improvisar. Si, vull. Ben fet, em respon. I desapareix per la porta del lavabo.
***
Ahir m’hagués agradat fer un petit discurset. Una brillant apologia sobre la catarsi del Carnaval. De fet m'hagués empescat un joc de miralls, un emmascarament del veritable objectiu disfressat de ves a saber tu què. Davant l'autoritat competent cal establir aquestes estratègies, que no deixen de ser miserables excuses per demanar el vist i plau a un projecte que ja fa anys que duc entre cella i cella, i que just ara cobra versemblança. Maniobra pragmàtica del follet? Qui lo sà. En tot cas la resposta probablement s'amagui pel bell mig d'aquest dietari la qual cosa ofereix important credibilitat al fet d'haver-lo iniciat. L’avantatge evident d'aquesta pretensió és més que lloable i m'atreveixo a dir també genial. La gent té el vici d’escriure memòries quan la seva fa pampallugues. Jo ho faré a l’inrevés, les escriuré ara i hagi podré llegir còmodament, si les cataractes m’ho permeten, quan em retiri.. probablement amb sou de funcionari plus, amb quatrienis i altres menudències que espero que em permetin comprar una segona residència a Canàries. M’han dit que allà les platges son immenses.
Fer ara les memòries és prudent iniciativa. Al cap i a la fi jo tampoc tinc bola de futur, i és impossible saber quants anys viuré i quan podré escriure les maleïdes memòries. I si aleshores ha fugit l’ocell? I si no en tinc cap mena de necessitat? Altrament és ara que estic amarat del caliu imprescindible per garbellar el cervell. Filtrar i fotre foc. Heus aquí la tècnica més adient. Amarada, xopa d’honestedat, sinceritat i especialment deliri per la cosa.
Al 96 amb la Wilma vàrem prendre una vital decisió. Millor dit, ella va encaminar-me cap on jo desitjava: escriure, estudiar. Increïble la fe que hi va posar. Com increïble va ser (ho he entès just ara), que deixés Holanda per venir a petar a un pis sense calefacció de la Costa Brava. I tot plegat per haver-se enamorat d’un palitrecu. Anàrem posteriorment a Holanda i retornarem però ara a una casa adossada on penjar la titulació acadèmica. Millor dit el certificat que ben llegit denunciava que un dels dos s’havia desempallegat finalment de fatals ignoràncies, localismes xenòfobs, i altre mena de practiques diem-ne que de periscopi. Mira que n´és de gros el mar. Doncs no senyor, la visió limitada.
El primer fruit d’aquella agosarada determinació fou la invitació a Rhodos, amb Dalí sota el braç. Recordo que els rodis quedaren encisats per les meves sagetes iròniques, mai despectives, ni mai humiliants per a ningú, senzillament de caire bufonesc divertit. Cert que els grecs inventaren allò dels viatges, la llàstima fou que no registressin el Copyright. Giannopoulus inicià el concert de les mans agraïdes quan encara no havia superat el mig minut de lectura. Carles Pàramo el seguí ràpidament i allò fou un llampec. Una mínima frase posava ja ben clar que hi fèiem tots allà, descobrint el moll de l’ós de tot el projecte europeu d’agermanament: és més el que ens uneix que el que ens separa, podem compartir i intercanviar molt més del que sembla, i tot plegat per enriquir-nos d’altra forma, d’altra manera molt allunyada de les històries despòtiques dels “Copyrights” o dels “Be number one”. Dieta mediterrània, caliu, vida al carrer on aquesta creix imparablement, oferint espais a tothom. El Dracma rosinc, la moneda rosinca ancestral, llueix exactament la mateixa icona que el nom d’origen dels nostres fundadors: Rhodos: la rosa: Rhodes: Roses. En tornar cap a casa, vaig adonar-me que l’agermanament també es produïa entre els rosincs que ens desplaçarem aquell setembre del 97 a Grècia. Quelcom especial flotava en l’ambient, un ferm desig de retrobar-nos, de fregar malentesos i especialment d’apropar-nos molt més. Els turistes ens havien allunyat. Cada un s’havia preocupat des de la seva personal intransferible illa a bastir una llar per la camada. Un cop assolit aquest objectiu, un cop la materialitat havia doncs arribat a certs esglaons, el moll de l’os emergia de les profunditats per reclamar presència. Autorealització en diuen els de l’escola de Maslow. Ken Wilber, un gurú important, ho assimilà i ho afegí al seu mètode integrador..... aprofundir ara i aquí seria embolicar la troca, així que millor de moment deixar-ho aquí... si més endavant me'n recordo ja te'n faré cinc cèntims. El Dracma rosinc no va parar. No podien venir per juny i ens endinsarem per la Festa Major d’Agost amb regust d’ametlles florides a l’ànima. L’Ajuntament tocà un cop més a la porta. Roses atorga els Dracmes d’Or als seus vilatans il•lustres i exemplars. No, no era jo el laurejat. Jo era l’escrivà. Aleshores és produí el miracle. L’alcalde em truca i em diu que fantàstic, molt bé, has copsat l’essència, però hi ha un problema. Digui, digui. Jo no ho he de llegir. No ho puc llegir, és més, mentre ho llegia vaig entendre que ho havies de fer tu. Que me’n dius? Què li podia dir. Tota l’hermeneutica de la poesia passejava pels seus llavis. La veu. El to. El ritme. L’aire. La respiració. El batec. És la suma que fa que el poema prengui caliu. Sagarra mortal privilegiat, com Foix i com Dalí, va poder sentir el miracle: Lorca llegint la seva poesia. Si el text emana del cor, la veu modula el ritme i reconeix el fill de les entranyes. Així de senzill. I no és pas ni de bon tros que jo em vulgui comparar amb el granai. Ni de bon tros. I malgrat aquesta oportuna matisació l’essència és la mateixa. La força del pintor està en la seva obra i es pot reconèixer sentir i viure, però el poeta i l’escriptor són privats d’aquest contacte directe amb l’espectador. Si el músic té oportunitat de tocar el seu instrument, la bellesa puja de to. Per quins set sous no ha de passar el mateix amb poeta, amb escriptor? Cert és que el dia de la lectura els nervis feien ballar la pota per la Sala d’Actes de l’Ajuntament, però la veu, el to, la respiració, és a dir, el meu text, vibrava sol; cofoi, valent, satisfet, va imposar el seu ritme i l’acte va ser una festa pels sentits, per tots ells. L’abraçada càlida de l'alcalde així m’ho va fer saber. Ell ja ho havia viscut a Rhodos. Ell ja coneixia el poder i la màgia del text. Li havia vist el rostre. I va voler repetir la performance, a casa, al nostre poble, encerclats per vilatans agermanats en un acte on justament s’homenatja aquesta qualitat de l’ésser humà.
Increïble. El Dracma ens va apropar. I no és pas que jo em malfií, més aviat a l’inrevés n’estic més que orgullós, però m’ensumo que són massa casualitats, i no hi crec jo en les casualitats. Què doncs? El follet ronda, segur. Lorca li deia Duende. Plató parlava de Daimón. Dalí d’àngels. Jo li dic Follet. I el tinc molt present em les meves litúrgies, especialment en els meus cants. Tan és així que m’he arranjat una de les cançonetes que, entonada per les meves filles, més esgarrifances i pells de gallina m’han produït. Diu, ara, així:
“Foll follet, vine’m a veure vine’m a veure. Foll follet vine’m a veure que estic sec”.
***
Que si home que si, que no ho he pas oblidat. Et dec allò de les xarxes costaneres, i crec que ara és moment idoni. Altrament no entenc jo les presses. Encara no hem sortit a la pista i ja vol volar i aterrar. La culpa la té la tele. Qui si no. Tot ha de ser immediat. Al moment. Com si un text fos una peli, o una pastilleta. Això benvolgut amic requereix temps. Quina és la teva velocitat 20 planes hora, 30? Doncs et calen 7 hores per cruspir-te aquest. Evidentment les estadístiques a l’hora de la veritat de res serveixen. Imagina, per exemple, que pel bell mig d’aquestes suposades 210 pàgines, i el càlcul es correcte: 30x7=210, trobés quelcom, no diré ja paraula per no ferir la teva susceptibilitat diccionariaca, sinó idea, concepte. Aleshores pla et cal temps i canya per pescar.. si vols seguir-li el fil, sinó sempre tens l’opció dels fatxendes: qui? Jo? 60 per hora.... ja pots pensar que hi entenen. Res. Seguim, doncs això mateix que patapuf i ara què diu aquest.. i ja hi som.
Xarxa costanera? Jo és que sóc de mar saps, i escombro cap a casa. De petit veia com es feien i es clar el record es ja imborrable. Per haver-hi xarxa calen nusos, i de cada nus surten 4 fils en 4 direccions. Algú ha dit quelcom paradoxal sobre aquest punt: els nusos són els fils que fan servir els forats per no caure. Una passada. Seguim el fil, tu tranqui i no tinguis por, ja veuràs com fins i tot tu també ho entens. Ara imagina que volem anar a pescar. A cada nus hi posem un ham, en aquest un potent esquer i a esperar que piquin.
Mentre això succeeix anem a fer un tomb neuronal. La xarxa descrita és de dues dimensions. Intenta imaginar-te que té tres dimensions. És a dir que de cada nus en surten sis de fils i de cada fil posem que a una distancia de 5 centímetres hi ha altre nus i així anar fent. Captes?. Doncs com qui no vol la cosa acabes de descobrir l’infinit, l’etern, per la senzilla raó que jo en cap moment t’he dit que hi posessis fi. Intentem anar un xic més enllà amb el joc que ara aplicarem al mon de la comunicació. De cada nus hi penja un ham, que ara podem convindria convertir en mot, paraula. I l’esquer?? Demanes tu ja impacient. L’esquer és precisament la capacitat que té el nus-ham-mot-paraula d’atreure altres nusos-hams-esquers-paraules, i això de forma tal que tots romanen allà mateix, cap d’ells ni viatja ni es desplaça. I ara bé lo bo. Agafat fort que el viatge és ferm i llarg.
L’esquer és precisament la teva pròpia capacitat d’haver dotat d’intensa activitat cada paraula. Vull dir que com més n’hagis emprat, com més n’hagis llegit, com més n’hagis llegit, més energètiques són i en conseqüència més capacitat tenen d’establir relacions amb altres nusos. Com? Poc que et pensis pas que tot ho sé jo, ni que per tot ni a tot tinc resposta, a més.. què importa com, interessa, si més no a mi, el joc en si mateix. I aquí sí que no hi ha trampes... ni culpables. Que funcioni més o menys depèn tan sols de tu mateix i de les ganes que tinguis de jugar. Per il•lustrar i posar un senzill exemple. Ara mateix jo aboco de forma continuada i seguida paf paf paf....no em preocupa la correcció, ni l’ortografia, ni les estadístiques ni la mare que va parir la gramàtica, jo.. canya... i t’asseguro que és meravellós però esgotador. Mentre faig jo ja sé (ara diuen que per pensament col•lateral... deixa que diguin.. a tu i a mi ni fli ni fla) que desprès vindrà el segon procés: la correcció, la pulitada. Què ha passat? Una passada!! Resulta que les paraules, els mots, cada un d’ells ha establert connexió amb altra no sé si llunyà o proper, si de Lloret o Madagascar (per dir quelcom tangible, mesurable... el llenguatge se li’n foten una bleda aquestes collonades) i així anar fent fins teixir aquesta xarxa de text. Per Internet en diuen ara hipertextualitat.. o virtualitat. Jo en dic xarxa costanera perquè amb el que m’empesco en faig mapes. Mapes cognitius. I com més hi jugo més poderosa és l’activitat de la xarxa. Més activa és l’energia. Més grossa la captura. Més ample ric i sucós el mapa. Utilitat? Que et sembla comunicar amb tu? Què et sembla contagiar-te aquest inofensiu virus? I és clar que pots. Comença però amb mapa petit, xarxa curta. Un DA4. fas un rectangle al mig. Dins hi poses una paraula. Carnaval per exemple. I tot al voltant hi col•loques tots els mots que t’arribin. Res de control. Tu aboca, vomita, escup. Quan hagis acabat sabràs què saps del Carnaval. Limitat? Decebut? Fes la segona part. Ara intenta barrejar totes les paraules per explicar tu a la teva manera el Carnaval. Veuràs com es belluga el text ben fresc, i no tan sols això sinó que apareixeran opcions que mai t’havies parat a pensar. Per això les escrius sinó de què. Oh i tant que el joc té nivells!! Pren, per exemple, totes les paraules del primer full. Fes un DA4 centrat amb cada una d’elles. Veuràs quins mapes més guais apareixen. Doncs això mateix és el grau de dificultat, el dó del nivell. Un bon escriptor deu tenir dins del cervell tants mapes com nusos-hams-esquers-mots-paraules trobaràs en aquest text de 210 pàgines. Vertiginós, oi que sí.... jo no...un bon escriptor he dit clara-ment. Per això jo empro el recurs del ara no.... ja t’ho diré. Primer per a ordenar el pensament, el meu evidentment, segon per saber millor que sé, tercer per a no fotrem un embolic amb tants fils, nusos, hams, esquers, que a tota hora en tot moment volen prendre volada deixant la resta en terra la qual cosa em converteix en una mena de controlador aeri que vol saber exactament la seva posició en el mapa. I ja finalment i si de tot plegat, d’aquest immens guirigall tu en pots treure quelcom per a orientar-te doncs millor que millor.
***
Ara no puc dormir. La darrera rumiada m’ha deixat regust d’esponja podrida i caducada. Mira, de fet crec que el que faig és fer-me per a mi mateix el manual d’instruccions, cercar la brúixola per recórrer el mapa. I tinc el ple convenciment que aquest parlar de tu a tu ens ajudarà a esbrinar les instruccions de la passada, tot i saben de cert que, caigui en les mans que caigui, mai serà el manual definitiu. Com a la passada, cada any, cada nota, cada pàgina, anirà perfectament disfressada i com a la passada la suma de totes és la que li dona sentit. I se me’n fot una bleda saber amb qui parlo, qui ets, perquè hi ets, d’on has vingut, on vas, tot plegat paranys que ens podrien allunyar del nostre veritable joc, tu i jo, cara a cara, sense embuts, parlant d’allò que més ens interessa, ens omple, ens satisfà: la passada. Gràcies per haver volgut compartir aquesta joia.
***
Ah no. Poc que penso pas enredar-te. Lo meu ve de molt lluny. Aquesta dèria fa anys que dura i jo no arribo aquí sol (no m’hagués atrevit). Vinc molt ben acompanyat. La meva biblioteca és gran, llarga, ample i rica. Selecta, com no. Dos genis del segle XX són permanentment els meus fars. O millor dit: llur dèria m’il•lumina. Ja fa anys que he descobert, crec, que les columnes vertebrals de Dalí i de Lorca transcorren per l’obra de Plató. Altra història és que els editors no em facin cas. Però aquí si que jo res hi puc fer. Detecto. Constato. Delato. La resta amic meu, ja no és cosa meva. No fa gaires dies que Saramago em va donar la sensació de que rumiàvem el mateix, em va semblar que ell apuntava precisament cap aquí, cap a la plenitud d'haver fet el que cal, en parlar de la seva darrera novel•la “La caverna”. Venia a dir que s’ha d’acabar aquesta actitud negativa, del tot dat i beneït que s’empara en el paternalisme i espera que li donin tot, pastat, mastegat, fet i embolicat. No estem a la societat del bricolatge selfservice? doncs tu mateix. Fes fes que per tu i teu serà el pollastre... Així que jo em limito a fer el que em toca, crec, sense perdre temps pel que haurien d’haver no sé qué... aquesta actitud planyívola, patidora, de fill abandonat que espera que li donin el que pensa que es mereix i li correspon podria amargar-me la vida, donar-me frustracions, odis, ressentiments, en definitiva: allunyar-me de la passada.
Al lloro: A l’any 1927 Anna Maria Dalí va fer unes fotos a Es Llané, que jo havia vist no sé pas quantes vegades. Fins que un dia la bombeta s’encengué. Aleshores em va passar el que ja he intentat descriure en un article que vaig enviar al setmanari l’Empordà i del que te’n faré ara mateix cinc cèntims:
Estava jo llegint tranquil•lament "El Banquet" de Plató, quan un paràgraf em va clavar a la cadira, una mena d'ensurt que si em descuido i no reacciono a temps em condueix a la UVI:
"Què en seria, de bo, oh Agató, si la saviesa fos quelcom de tal mena que, posant-nos en contacte els uns amb els altres, s'escolés des d'allò que hi ha més ple fins a allò que hi ha més buit de nosaltres, tal com l'aigua s'escola a través d'un fil de llana en les copes, des de la més plena fins a la més buida!"
Les meves neurones anaven a tot drap, irrefrenables, sabien que per algun prestatge del magatzem mnemoticneuronal havia desat la imatge. Allò que jo llegia ho havia vist abans. On? Com? El llibre. La foto. Es Llané. De sobte vaig entendre, en dècimes de segons perquè és tan difícil i complicat descriure que és la joia, la felicitat, l'embriagadora sensació de plenitud. Aquells dos malparits havien estat tota l'estona, durant anys i anys picant-me l'ullet i jo gegantí badoc ni m'ensumava el gairebé imperceptible alè de salabror que l'objectiu de l'Anna m'enviava, com si fos una brisa llevantina de dos quarts de sis del vespre quan la badia se'n va a dormir i la nit obre el teló i fa aparèixer en escena la màgia de la lluna plena. Geometria cubista a dojo. Recerca de la bellesa. El daimon platònic com a mitjancer entre la divinitat i l'ésser, xamanisme amb pedigrí. Nietzsche i l'origen de la tragèdia. El mussol de Port Lligat. La proliferació polièdrica per les teles. La divina proporció. Tot el pes harmònic del Renaixement italià... no donava l'abast. Amb un ham tan sols, amb aquell ínfim esquer havia capturat, millor dit, interconnectat, vinculat, hipertextualitzat, tot un amplíssim reguitzell de mots, conceptes.
Una foto em duia cap a la sublimació mística de la bellesa, altre amb els gots em conduïa cap aquell rostre-dors que es va metamorfosant en diferents teles arribant al màxim dels mínims en la composició "El enigma sin fin", on no n'hi ha una de doble imatge sinó que juga amb sis. I per rematar-ho l'altre foto, la de la portada del totxo malentès on Dalí apareix dret acaronant un prisma i Lorca assegut amb un got a la mà – apol•linisme i dionisisme s'ha dit amb una òptica força opaca- em posava a la ma l'entrada, el tiquet, l'abono per creuar el llindar del marc i penetrar en l'Acadèmia de Plató, on estudià Aristòtil, sublim espai que rebia els alumnes amb l'advertència "Prohibida l'entrada als no geòmetres". Dalí mai oblidà la lliçó. Després de 53 anys en cara se'n recordava. Al 1980 Dalí realitzaria una obra esteroescòpica barrejant dues teles de Rafael, L'incendi del Borgo i !L'escola d'Atenes!!. Plató i el dit senyalant endalt cap el mon de les idees, Aristòtil marcant cap a baix. Als costats Apol.lo i Minerva i al bell mig de la composició, sobre els esglaons, l'admirat i benvolgut Heràclit, omnipresent en la complexa galàxia daliniana: La Natura juga a amagar-se. I Dalí convençut que es disfressa mitjançant les formes geomètriques. Lorca ja ho detectà a l'Oda. Dalí ho intuí en el cubisme i en la pintura metafísica de De Chirico. Des d'aleshores que repartia a tort i a dret formes geomètriques. Tossut, encaparrat, seguí explorant la qüestió fins a topar amb els codis genètics, amb la biologia , amb la física quàntica que l’empordanès va saber llegir de la mà de les proporciones divines del Renaixement italià. Aleshores s'adonà que el seu benvolgut Rafael (amarat fins el moll de l’ós de neoplatonisme) ja ho havia entès. Cubs, cilindres, espirals, cons, que es sublimen mitjançant la perfecció de l'esfera. "Sphera infinita cuius centrum est ubique circumferemtia nusquam" Esfera infinita el centre de la qual es arreu i la circumferència enlloc.
***
Avui he anat a Cotlliure. Qüestió d’homenatges personals, intransferibles. Excuses per practicar el soliloqui pel camí. La costanera carretera permet vorejar els corprenedors paratges del meu país: La República Independent de la Península del Cap de Creus. Jo sóc d’aquí. El vent el duc fondejat en el meu mar interior. Fer-hi immersió és com si anés serpentejant la carretera de la costa des de Llança a Cerbere i d’aquest a Cotlliure. Tots els meus sers venerats viuen en aquest Olimp. Els 7 magnífics: Dalí Sagarra Foix Ors Fages de Climent Pujols Pla, que conspiraren (evidentment que en la meva ficció, en la novel•la que duc ja fa tan temps al cap i que no sé si veurà algun dia la llum o si es quedarà per sempre més ancorada dins meu), per implantar el platonisme Lorquià. Rien ne va plus. I al final del trajecte Machado.
És curiós com el temps va polint els camins per on ens arriben els missatges. Molts d’ells apareguts durant la infantesa, queden gravats pels racons mnemótics fins que una espurna els desvetlla. En aquelles hores jo era ferm devot de Serrat i el seu “Mediterràneo”. Per això adoro tan el pobles petits? Mojacar, Cadaqués, Lindos? “Colgado de un barranco vive mi pueblo blanco....”, Fou l’inconscient, el seu impuls qui em va dur lluny, a una ciutat petita, Amsterdam? I tot plegat era o no degut a Machado? Tal i fa la precisió en el record i si una cançó era d’un àlbum o d’altra, vinil en diuen ara. La qüestió és la força que tingueren, el profund que s’arrelaren, i la càlida petjada que deixaren.. ves a saber on. “Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar, pasar haciendo caminos, caminos sobre la mar....” El recent anomenat Dinamitzador del Carnaval de Roses, per força tenia que anar a Cotlliure, a la tomba d’un geni que va regalar a la humanitat la perla més sofisticada sobre el Carnaval: “No se trata de ponerse una careta, sinó de sacarse la que se lleva puesta”.
***
9 Serà, sense cap mena de dubte una feinada esgarrifosa. Objectiu? Recerca i captura, si pot ser, de l’ utopia, la quimera, i tot plegat per poder entendre el misteri més fascinant de tot el Carnaval:
Què cullons hi foten asseguts? Quin poderós magnetisme, quina estranya força tel•lúrica manté durant cinc hores, amb una fred que t’hi peles, una multitud d’uns deu, o vint, o trenta, o quaranta mil ( mai ningú els ha contat i no es sap ben bé) espectadors que ni ballen, ni canten, ni beuen, ni... malgrat el caliu eròtic, gastronòmic o dionisíac, res de res??
Són dins altra passada? Viuen altra passada? Tenen por? Tenen pànic? A què? A qui? A la llibertat? Aquests són els indicis i els dubtes que cal esbrinar. De fet apliquen la llei del mínim esforç. És molt més fàcil deixar-se endur per la munió de clixés, tòpics, llocs comuns, estereotips etc. etc. etc. abans que atrevir-se a reptar a la pròpia voluntat a que esculli per si mateixa. Que com ho sé? Ho intueixo. Fa molt anys que miro el fons dels ulls, allà ben endins on viu el desig i puc assegurar que ni l’edat, ni llet, són les màscares imposades les que frenen, les que es dediquen a apaivagar els focs que cremen dins l’inconscient. Per què? Jo diria que per mimetisme energètic, per paternalisme, per pobret de mi, per ajornar la vida cap a altra passada, promesa, creguda, just per mimetisme energètic. La llei del mínim esforç, el camí més curt, l'estalvi de maldecaps. Afegir-se a , disfressar-se amb i estar convençuts de fer el que volen sense adonar-se'n que la pretesa llibertat és una enganyifa, una mascarada de la passada. La llibertat tan sols arriba alliberant-se. Mai enganxant-se. Com redimonis els podré convencer que practicar el Carnaval és precisament dur a terme un exercici alliberador?
***
M’agrada posar totes les cartes sobre la taula i jugar net. Al cap i a la fi el que jo hagi acumulat, assimilat, és degut al senzill fet d’haver llegit i rumiat, per tant ni seria ni just, ni honest adjudicar-me el que no és meu, i pitjor encara silenciar o disfressar les fonts. Deu me’n guardi!!. M’agrada pensar que sóc una mena de mitjancer perquè tu ara trobis pistes que t’ajudin. Per mi que no quedi. Totes te les penso donar. Si fins i tot durant un temps va donar-me per la bata blanca...... aprofundir ara i aquí seria embolicar la troca, així que millor de moment deixar-ho aquí.. si més endavant me’n recordo ja te’n faré cinc cèntims... ja m'he embolicat i si bado perdo el fil. El que veritablement jo volia és fer una mena de preàmbul, de col•locar a taula certs elements que contribueixin a guarir una injustícia. Tenim al nostre abast el testimoni més fascinant i més meravellós, que hagi parit ésser humà, sobre la buscada i captura del follet. Compte perquè l’autor és un monstre i cal pair llargament les delicadeses. Federico García Lorca donà a conèixer el 1935 “Juego y teoría del Duende”, un document maltractat i pitjor difós que cal reivindicar.
Per Lorca el Duende és la força irracional que es manifesta per crear art, i l’art és la facultat latent, innata que té l’individu de “contactar” amb la divinitat. Val a dir que Lorca no coneixia Jung, i malgrat estava molt a la vora ...aprofundir ara i aquí seria embolicar la troca, així que millor de moment deixar-ho aquí.. si més endavant me’n recordo ja te’n faré cinc cèntims. Lorca indica importants “nusos” que no es poden perdre de vista i diu “ El duende de que hablo, oscuro y estremecido es descendiente de aquel alegrísimo demonio de Sócrates” Ja tenim la connexió, si bé abans cal polir un petit lapsus històric. El demonio en qüestió és una macarrònica traducció, que Déu n’hi do la manipulació que va patir, del DAIMON. I aquest és perfectament identificable car Plató el descriu mitjançant un dels més envejables jocs de miralls de tota la literatura. Plató explica a El Banquet el que diu Sòcrates que li va dir Diotima. Una història dins una història que parla d’altra història. No és aquest el recurs de Shakespeare embuit de follets? I no era l’obra completa de l’anglès la que admirava Lorca? I no fou el Somni d’una nit d’estiu l’obra que una nit llegí Lorca al seu amic Regino Sainz de la Mata? I què dir-ne de la carta que envia Lorca a Angel Ferrant donant-li instruccions sobre les titelles que ha de construir “El mosquito es el Puck de Shakespeare, mitad duende, mitad niño, mitad insecto”.. aprofundir ara i aquí seria embolicar la troca, així que millor de moment deixar-ho aquí.. si més endavant me’n recordo ja te’n faré cinc cèntims. I Sòcrates no té cap més remei que fer-li a Diotima la pregunta del milió de dracmes “Quin poder té el dàimón??” Ah si poguéssim viatjar pel temps, hi veure la cara de plaer de Diotima en comprovar que el seu esquer havia funcionat i el savi pica l’ham... ni ho dubtis ni per un instant que l’escena existeix de debò per molt que males llengües diguin que es producte de la ficció. I què? No diu el principi general de l’energia que res es crea ni es destrueix? Qui s’atreveix a afirmar que no va succeir en certa dimensió? No sabem ara que la ment probablement ens té ben enredats? Qui diu que no existeix tot en altres espais-temps?... aprofundir ara i aquí seria embolicar la troca, així que millor de moment deixar-ho aquí.. si més endavant me’n recordo ja te’n faré cinc cèntims. I respon cofoia i feliç Diotima: “El d’interpretar i transmetre als déus les coses pròpies dels homes i als homes les coses pròpies dels déus.....” Jo tinc solucionat allò de “quin llibre s’enduria a una illa” per a mi els diàlegs són el súmmum de tota la literatura mundial, és més, des d’ells han nascut una llarguíssima llista d’obres, així que rellegir-lo és remembrar de nou tot el que posteriorment hagis pogut llegir, una mena de noves lectures sobre un tema que tu si vols tens davant dels nassos. Per això aquest text és el que he escollit, ni els japonesos ho haguessin fet millor, tota la literatura, i bona part del món de l’art en un sol llibre, perquè deixa’t de romanços, i perdona’m ara l’animalada que et diré: si garbelles i de la palla la en treus el gra , la sorpresa és divina. Segur que tots els autors dels llibres que no m’enduré coincidirien amb mi, Lorca sobretot perquè segur que ell va detectar el rerafons que s’amagava sota la conversa entre Sócrates i Diotima que arriba al moment sublim quan ella el desenganya per..... però millor que ho llegeixis tu mateix:
“Perquè la bellesa, Oh Sócrates, no és, com tu t’imagines, l’objecte de l’amor......
Ah no, quin és doncs?
La creació i l’infantament de la bellesa”
I no satisfeta d’haver trasbalsat els savi dels savis Diotima li posa en safata la perla més preuada:
“Heus aquí, oh estimat Sócrates, el punt de la vida en el qual, més que en qualsevol altre, val la pena de viure per a un home: quan contempla la bellesa en si mateixa”
Bocabadat. Esmaperdut. Qui? Tu. Jo. Sócrates. Aquest no dubta en proclamar-se fidel d’Eros, de la bellesa, de l’amor......
I si al 1935, a Buenos Aires, Lorca semblava buidar la motxilla poètica amb “Juego y teoria del Duende”, una mena de concentració de tot el seu cos tecnic-teoric, encara havia de venir l’altra meravella que regalà el mateix any, ara a Barcelona. Altre monument literari desat als calaixos de l’oblit. Jo m’atreviria a dir que la xerrada-lectura s’hauria d’haver convertit en monument literari mundial. Evidentment tinc arguments i rumiades que m’ha dut vers aquesta consideració, i malgrat tan sols puc ara donar-ne quatre pinzellades. Impressionant ja és el fet que sigui el mateix poeta qui faci una re-lectura d’un text amb el qual hi tenia ja una considerable distància no tan sols temporal, sinó també poètica. Cal anotar aquí que Lorca va patir de valent amb la recepció de Romancero Gitano que, al seu parer, no havia esta mai ben entès i que quedava limitat a una mena de revifalla de tòpic i clixés andalucistes. Parany en el que també va caure un jove i verd Dalí que no va dubtar en refregar-li pels morros la macarrònica lectura que havia fet. Amb el temps Dalí se’n va adonar de l’error i amb el temps va saber assaborir el que Lorca hi abocava fins l’extrem de proclamar un bon dia: En el fondo yo le debo muchas de mis ideas a esta especie de masa hormigueante e integral que es la poesía de García Lorca. Lo que yo he hecho ha sido desarrollarlas” bona prova en va ser la primera tela que encetà el mètode paranoic crític, amarat de Lorca i de la Diotima de Cadaqués: Lídia, titulada “ La Metamorfosis de Narciso”, i aquí pla hi ha tela i fil per desllorigar. Tot i no poder demostrar-ho jo tinc molt clar que la conferencia de 1935 de Lorca a Barcelona hi va tenir un pes clau i vital si més no perquè el propi poeta manifesta una de les fenomenals claus:
"El libro es un retablo de Andalucía....Un libro donde apenas si está expresada la Andalucía que se ve, pero donde está temblando lo que no se ve......donde no hay más que un personaje, grande y oscuro como un cielo de estío, un solo personaje que es la Pena, que se filtra en el tuétano de los huesos y en la savia de los árboles, y que no tiene nada que ver con la melancolía ni con la nostalgia, ni con ninguna otra aflicción o dolencia del ánimo; que es un sentimiento más celeste que terrestre; pena andaluza que es una lucha de la inteligencia amorosa con el misterio que la rodea y no puede comprender..... En contraposición de la noche marchosa y ardiente de la casada infiel, noche de vega alta y junco en la penumbra, aparece esta noche de Soledad Montoya, concreción de la Pena sin remedio, de la pena negra, de la cual no se puede salí más que abriendo con un cuchillo un ojal bien hondo en el costado siniestro. La pena de Soledad Montoya es la raíz del pueblo andaluz. No es angustia, porque con pena se puede sonreír, ni es un dolor que ciega, puesto que jamás produce llanto; es una ansia sin objeto, es un amor agudo a nada, con una seguridad de que la muerte (preocupación perenne de Andalucía) está respirando detrás de la puerta."
Lorca, qualificat coma poeta del desig, és molt probable que hagués donat durant tota la vida tombs, rumiades, estudis sobre un tema que el tenia fascinat: “Les metamorfosis d’Ovidi, llibre que recomanava a tort i a dret. “Ahí está todo” i pel bell mig apareix un mite esgarrifant: Narcís. Sí que ha tingut lectures libidinoses i ampli ventall de psicovesasaberquè i malgrat Freud i la tropa la lectura, o millor dit una de les possibles lectures, i jo crec que faig la mateixa que Lorca, no parla ni d’enamorament, ni de sexe, ni de contemplació del melic, parla precisament de la pena, de saber que et manca quelcom que no saps com trobar-ho, parla d’un dels temes més “prostituïts” en tota l’historia de l’art: la malenconia... aprofundir ara i aquí seria embolicar la troca, així que millor de moment deixar-ho aquí.. si més endavant me’n recordo ja te’n faré cinc cèntims...escoltem la veu de Narcís, clara, pulcre i neta:
Què he de fer? ¿Pregar, ser pregat? ¿I per què la preguera?
El que desitjo és tot meu: la meva riquesa em fa pobre.
Ah, tant de bo que el meu cos pogués de mi separar-se!
Ves quin desig d'un amant, voler-se allunyar del que estima!
Mes el dolor em va traient les forces; no em queda de vida
gaire temps, i em vaig esvaint en l'edat primerenca.
I la mort no m'és greu: amb la mort deixaré els infortunis;
sols el meu estimat voldria que fos perdurable!
Ara, però, morirem tots dos amb una ànima sola"
***
Seré dròpol!!. Davant del nas que tenia l’evidència i jo mocador amunt i avall.
M’ha vingut així, com un llampec, com un rampell de genialitat. La passada és, sense cap mena de dubte, una metàfora semiòtica de la mateixa vida. S’inicia, i mentre dura a cada pas a cada instant es van succeint esdeveniments que afecten tota l’escala dels valors humans: moral, psicològica, social, econòmica, antropològica de cadascun dels actuants implicats en aquell lloc en aquell moment. Cinc metres més enllà res ja no serà el mateix pel passant que haurà afegit, o abocat, bagatge. I així anar fent, seguint el pas. El miracle de la passada vol que just en el mateix punt on s'ha produït la metamorfosi anterior esmentada, personal, intransferible, a un altre passant li passarà exactament el mateix però adaptat a les seves particulars característiques. És com si les energies tel•lúriques, i altres sense nom, juguessin a disfressar-se, com si els components químics i espirituals dansessin un melodia encisadora que va transformant l'ésser, s'adoni o no s'adoni en aquell precís instant. I així, fent la viu viu la passada va passant. Acumulant vivències, fins l’embalat, fins a la fi. Quina passada no seria poder tenir la sort de veure tot el procés, de poder-lo copsar en un instant etern....aleshores pla fora una passada.
***
Ja tinc a punt el meu discurset de presentació davant la Comissió de festes. La selecció de tema ha estat absolutament justificada, és coherent i a més a més conté dosis de notable versemblança. Jo mateix, o aquesta estranya història que pretenen encolomar-me mitjançant el passaport, sóc delirantment carnavalesc. Veiem-ho sinó.
Ja de petit la meva identificació era èpica: "Juan Francisco Juanola Segura, para servir a Dios y a usted" La policia va dictar, acuradament, que tants cognoms convertirien el meu DNI en una biografia de butxaca i va escollir quatre topònims. A partir d'allà em vaig convertir en ciutadà plurinacional: català paternal i andalús maternal. I no va acabar aquí. A Holanda, vaig descobrir que jo també pertanyia al col•lectiu de les minories ètniques, per passar "ipso facto" al cap de poc temps a ser membre elitista de la Comunitat Econòmica Europea. Tot plegat vestia un CV aigualit que no acabava d'oferir la claredat suficient sobre qui era jo, ja que el dubte quedava sotmès a l'espai, a on era jo en determinat moment. Aquesta esquizofrènica particularitat m'ha obsequiat un ball gens menyspreable . A Roses he sigut molts anys nòrdiceuropeu, a Amsterdam vaig ser espanyol singular, tret que no encaixava gaire amb la foto típica "On tens la guitarra?” (A l'armari amb els teus esclops) Amb els anys el tràfec de documents es va intensificar i semblava que fes una col•lecció federalista de nacionalitats. Tot plegat un hobby divertit que va considerar una absoluta ximpleria renunciar a res. Facultat que em permet disfressar-me del que calgui, convingui i sigui pertinent, segons on, amb qui, i, segons les ganes que tingui jo aquell dia de tocar la moral o els dallonses.
Amb tots aquests antecedents curriculars em tocava afrontar un nou repte, una nova identitat on fluís amb tota gràcia la xerinola la gatzara, la follia i la bogeria però també el control, l'organització, la gestió, la feina, els objectius i les fites marcades. Per això vaig decidir desdoblar-me en Joan Juanola & Paco Segura. Un equip coordinat amb les funcions perfectament delegades.
La intencionalitat de la presentació prèvia del CV era clara i contundent, fer que es trenquessin les mans de tant d’aplaudir, i un cop s'hagués acabat la cerimònia podéssin anar tots cap el CAP (Centre atenció primària). Per arrodonir la presentació, tinc prevista una aferrissada defensa del localisme.
Em negaré absolutament a modificar o canviar el nom que lluïm. A Roses en diem “Passada” al fet de recórrer l’avinguda de Rhode disfressats. I pobre d’aquell que dubti de la nostra singularitat o de la nostra capacitat diferenciadora. Els altres que s’ho empesquin com vulguin però aquí no hem de moure ni una coma. Per què? Nosaltres som especialistes en passades. Ho duem a la sang. Ben imprès en la plana cromosomàtica genètica, i no pas de fa quatre dies. De fet som la primera ciutat de Catalunya. Estrabó dixit!!. I malgrat, el que el bon home, no sabia ni explicava, sobre el fet de desembarcar els rodis l’any si fa no fa 800 aC, és que als turons, al actual Parc Megalític, ja hi havia qui mirava. I jo crec, i m’aferro a la dita romana “e si non e vero e ben trovato”, que la tropa Dionisíaca plena de silens, bacants, òrfics. Pitagòrics, eleusics i totes les mascarades gregues que desembarcaren ho feren a plena consciència. Què venien a fer? Doncs el que des de temps immemorial fa tothom: la passada. Passar. Passeu. Passi, passi. Passi-ho bé. Per aquí i des d’aleshores, i ja fa gairebé 3000 anys, el fàcil és fer el llistat dels qui no han passat, de tota la resta no n'hi ha absolutament cap que no hagi deixat petjada, així que compte amb subratllar, compte amb reivindicar, compte amb voler idolatrar el melic que ens han volgut vendre. Som i serem el que voldrem, i a qui no li agradi, que no vingui. Segur que no el Carnaval no el trobarà pas a faltar
***
La passada rosinca és un catàleg d’hibridismes, d’heterogeneïtat, de diversitat, de pluralitat multicultural. Què vols amb la barreja que hi ha hagut. Si ens haurien de fer un monument, o si més no, establir la nostra vila com a punt de pelegrinatge per tots els fonamentalistes de qualsevol mena. Vine, vine. Mira, mira. Veus beneit? És la diversitat, la riquesa, la recepta, el miracle. Ni una llei. Ni un manament. I malgrat tot funciona. Veus? De què tens por? Potser de passar? Ai, ai, ai.
La sinergia és visible i latent com enlloc, quanta més barreja, quanta més gent, quantes més opcions més s’enriqueix la passada. Ja ho diu el principi cosmològic de l’energia: res es crea, res es destrueix, tot es transforma. L’un veu que fa l’altre, l’altre observa cap altra part pren nota i ja té elements per l’any vinent sortir disfressat. I el millor, els més rien ne va plus és que ningú considera que allò sigui seu sinó producte de la passada, i com a tal ho retorna perquè sap que aquest és l’únic procés, l’únic mètode, que pot garantir la seva continuïtat. Si la passada mai s’acaba, com a molt fem algun que altre descans entre any i any per prendre alè, però acabar-se? On? Quan? Per què? Qui ho diu?
***
Certament que la passada potser llegida des d’altres perspectives, al seu entorn hi poden haver-hi altres justificacions, altres argumentacions, múltiples explicacions, en resum una obra oberta susceptible de fecundes lectures. Res d’estrany acceptar amb màniga ample tanta diversitat, al cap i a la fi jo sóc, i no m’avergonyeixo, devot seguidor d’Eco, autor de l’única novel•la que parla del meu poble i que per tant jo col•lecciono en tots els codis possibles, ensems el cinematogràfic: la novel•la de la rosa. Una passada.
Al meu entendre tota l’obra d’Umberto gira al voltant d’una frase que posa en boca de Sean Connery, el meu heroi d’infantesa, James Bond que duia un maletí que feia gairebé miracles. Els reis d'Orient finalment accediren a deixar-ne rèplica al balcó, però jo no li arribava a la sola de la sabata, i cada vegada que ho comento ha de sortit el tema de les noies que 007 traginava. A mi que redimonis m’expliquen, jo veia cotxes, meravelles de cases amb diferents esglaons que premen un botó es capgiraven.. en definitiva veia altres passades. Diu Guillem de Baskerville durant la septima jornada: “Potser la tasca d’aquell qui estima els homes és fer-los riure de la veritat, fer riure la veritat, perquè l’única veritat és aprendre a alliberar-nos de la passió insana per la veritat”... el semiòtic no queda curt i alliçona el deixeble amb altra perla: “L’ordre que la nostra ment imagina és com una xarxa, o una escala, que es construeix per arribar fins a alguna cosa. Però després cal llençar l’escala, perquè hom descobreix que tot i que servia, era mancada de sentit”
És el fil de la ironia, la certesa d’aquesta mena de mites, signes literaris, on caldria afegir el teatre del món amb l’eterna comèdia, o el joc de l’heroi Ulisses que supera proves, la que em permet entreveure un filó de camins, dreceres, cruïlles, vies de peatge... per atansar-me als espectadors i així intentar una tímida oncologia del seu perfil.
Molts d’ells també estan disfressats. De què van? D’hauriars. Per mi és la troballa, l’invent, la carota més dura, la màscara més ben enganxada a la pell. Hauriar. Verb potent. Transitiu. Intransitiu. Recíproc. Reflexiu...no gaire. Té la facultat de no embolicar-se mai amb la troca, és, com si diguéssim, un parlar per no dir res, però.. mentrestant te la va fotent i si tu vols i si pots.... tu ja m’entens.
L’hauriar permet enfotrese’n de debò del trauma de la poma, del complex de la serp i a més i pel mateix preu inscriu l’adepte en la secta amb més addictes del planeta: La Pilatòrica. Tan sols tenen un manament: Mantenir l’asèpsia. Aquesta mania de la neteja fa que constantment s’estiguin rentant les mans, amb aigua o sense, amb palangana o sense.
El Verb, que si ningú el para esdevindrà bíblic, ontològic, tan sols conjuga segones i terceres persones siguin del singular siguin del plural. És a dir, ni el jo ni el nosaltres mai estan implicats en absolutament res de res, ni tenen , per tant, ni culpa ni responsabilitat.
Es tanta la seva puixança, tanta és la seva força, que ha captivat encara molta més audiència amb un recurs supersofisticat: la impersonalitat. On es deia hauríeu de.. haurien de... hauries de... hauria de... ara es pot unificar, embolcallant tothom, aplicant la llei del mínim esforç amb: s’hauria de... i que ho foti qui pugui que per això cobra.
Any rere any Roses constata l’irrefrenable paradoxa: hi ha més hauriadors que no pas passadors. La passada es contemplada com fi sos un espectacle més de la caixa amb el bunyolets i el gotet de garnatxa que ofereix la comissió. Poc bagatge per justificar una passivitat consumista, típica i característica d'un nombrós colectiu que sembla ser que encara no ha clisat el joc de paraules de la societat del lleure i de l'oci. Més oci, més temps, més consum. Proporcionalitat en la qual el darrer factor embrut tota l'equació convertint el posible resultat en un llastimós consum de temps.
Tant empalagós, llefiscós, és el seu clam, el seu prec, que han assolit que la comissió dubti i es comenci plantejar la viabilitat d’un programa especial per ells, pels hauriadors. Així no tan sols podran practicar i gaudir amb la passada sinó que tindran al seu abast, carpa, espectacles, entreteniments, i, sobretot i especialment, important oferta gastronòmica, d’ampli abast, multidiversificada-multicultural, cap on dirigir llurs lúdiques i ocioses sagetes.
El risc és evidentment alt. És podria donar el cas que els hauriadors desplacessin els passadors, els espectadors anul•lessin els actors, l'homo economicus/faber eclipsés l'homo ludens, fins assolir nivell d’alta perillositat pel que fa a la tradició i continuïtat del Carnaval (tot s’hi val, inclou aquesta disbauxa).
Tot i aquestes pèssimes plausibilitats i prediccions no cal ni aixecar la veu. La Passada mai desapareixerà. Dionís mai ens perd de vista i com a mínim sempre enviarà un missatge. El subconscient actuarà de carter, com sempre, i un o altra destinatari farà cas a la buidor interior. I com sempre, ell sols, un sol creador, un sol actor, atiarà els calius i de nou les flames abrasaran la passada. Ell o ella, es traurà la màscara, trencarà els vots i durà a terme de nou el sacrilegi, l’acte, que garanteix la continuïtat de l’espècie.
Nihil nuovo sul sole...... o és potser més apropiat che move il sole e l’altre stelle?
***
A Roses, i jo no en tinc cap mena de dubte, la passada es d’arrel grega. Dionís i la tropa desembarcaren els codis genètics que de generació en generació han escampat aquest entusiasme per la Passada.
Entusiasme en grec també vol dir: posseït pels Déus. Si l’art no té entusiasme.... Miau. El mestre ja ho va dir ben clar: “El cantaor cuando canta celebra un solemne rito, saca las viejas esencias dormidas y las lanza al viento envueltas en su voz...Tiene un profundo sentido religioso del canto”
Segur que aquestes genialitats em fan pampallugues neuronals quan de tant en tant sento declaracions de cantants que justifiquen la seva actitud amb un enigmàtic “...porque me lo pide el cuerpo” Manifestació genètica que em permet ara explorar un vital afegit, una recepta carnavalesca, ben senzilla, per poder prendre i practicar a tota hora: Dansa + Música = Ekstasis, i de nou els grecs hi posen cullerada car Ekstasis no és res més que sortir d’un mateix. I això que sembla tan fàcil, ho hem complicat de tal manera que ha esdevingut l’assignatura més complexa del programa d’humanitats. Tal i com ja va afirmar Nietzsche: “Tot l’art grec està penetrat de l’orgullosa llei de que tan sols el més difícil constitueix una tasca digne del varó lliure”.
***
Enlloc del món. Ningú, mai, trobarà una oficina d’objectes no perduts. Ni tindria sentit, ni existirien detectius, o altra mena d’especialistes de recercar precisament allò que s’ha perdut, que no es troba, que no es sap ben bé on és. Sinó de què!!
És evident que Narcís pateix la mateixa síndrome que Soledad Montoya, que Andalusia: la pena negra. Aquest sentiment de ser incomplet de mancar quelcom, d’anar sempre a la recerca de ves a saber tu què. I aquí escau una de les grans paradoxes: precisament l’angoixa i el neguit, són els estimuladors de les obres artístiques, esperonen la il•lusió el incontenible desig d’explorar no tan cap a fora sinó fins i tot ben endins per a localitzar i trobar la plenitud que sembla ser satisfà plenament l’ésser humà. Sabem hores d’ara que recepta semblant havia donat Diotima a Sòcrates quan li parla de la bellesa, i sabem que tant Lorca com Dalí perseguien amb notable esforç i valentia aquesta mateixa fita. L’empordanès al cap d’uns anys publicarà un text amarat fins el moll de l’ós d’aquesta “síndrome melancólica”, el va titular Manifest Místico l’any 1951 donant sortida a una de les més enigmàtiques fases de la seva recerca.. aprofundir ara i aquí seria embolicar la troca, així que millor de moment deixar-ho aquí.. si més endavant me’n recordo ja te’n faré cinc cèntims.
Dalí va presentar a Lorca un ésser altament seductor, una gran exploradora dels misteris terràquis amb una fascinant capacitat per a establir analogies. Era filla d’una bruixa rosinca, deien les males llengües. I Lorca va deixar escrit sobre ella:
“Lo de Lydia es encantador. Tengo su retrato sobre mi piano. Xenius (¿conde de qué?) dice que ella tiene la locura de Don Quijote (aquí hay que apretar los labios y entornar los ojos) pero se equivoca! Cervantes dice de su héroe que se le secó el cerebro ¡y es verdad! La locura de Don Quijote es una locura seca, visionaria, de altiplanicie, una locura abstracta, sin imágenes. La locura de Lydia es una locura húmeda, suave, llena de gaviotas y langostas, una locura plástica. Don Quijote anda por los aires y la Lydia a la orilla del Mediterráneo. Es esta la diferencia”
Apa quin quartet de corda, de fil, llarg. La meva bona amiga Cristina Masanés acaba de reivindicar la figura de la Lídia mitjançant un llibre que ja era hora. Altre “detectiu” de laberints papirodérics, ha fet quelcom semblant amb el Quixot, conegut molt sovint com “El Caballero de la Triste figura” manieta aquesta que ja automàticament col•loca l’afectat al llit del psiquiatre o de l’UVI per estar afectat d’una estranya malaltia, la va pintar Durero, la va pintar El Bosco, l’ha pintada Chirico, Dalí li ha posat un cap d’ou i no hi ha manera que es faci altra lectura molt més positiva, malgrat l’allau de sèries detectivesques a la tela i la revifalla de novel•la negra.. res, que no piquen.
Tinc la costum, la sana i agradable costum, de no adjudicar-me l’esquer que no em correspon, malgrat haver trobat una perla que coincideix exacta-ment i precisa-ment amb el que m’hauria agradat dir. Aquest aconsellable sistema operatiu, ofereix una meravellosa excusa per llegir. T’estalvies d’escriure allò que ja està dit i tan sols cal doncs indicar on has trobat el que voldries haver escrit. Una agradable mena d’aplicar la màxima norma de la llei còsmica referent a l’estalvi d’energies.
El paràgraf anterior parla de correspondre i no de pertànyer. El que llegeixo sí que em pertany i si que és meu, per la senzilla raó d’haver-ho incorporat al meu preuat magatzem mnemotic-cognitiu. Un valuós argument més per poder afegir a la positiva propagació d’aquest mandrós virus. Força indeficient a l’hora d’escampar arreu aquest lloable vici de la lectura. Si jo ara en faig esmena i incidència tan sols és per estimular-lo i fer-li saber que no està sol. Té molts aliats.
Es obvi i evident que els dos punts anteriors són preàmbul, coartades, per a justificar el pitjor dels meus vicis, i molt probablement i paradoxalment la millor virtut d’aquestes memòries: introduir en el text pistes, indicacions, senyals, fitxes, claus ben concretes perfectament definides que et permetin llegir amb els teus ulls allò que jo abans he vist i m’ha semblat important donar a conèixer. Així que res d’estrany que la meva memòria, o millor dit, la transmissió de bona part d’ella cap aquest manuscrit, sigui el més semblant possible a una biblioteca, al cap i a la fi jo mateix no deixo de ser una biblioteca ambulant. És més, de no haver estat per aquesta inclassificable dèria res del que rumio, dic o escric, hagués pres cos. Per aquí escampat hi trobaràs gourmandises i delicadeses d’allò més fi i recomanable. I puc assegurar-te que tan sols això, si et satisfà i esdevé cert, a mi ja m’omple de joia.
Bé. Un cop ja t’he advertit dels perills passem, si et sembla, a l'exposició del percal. Existeix un tal Bartra que s’ha dedicat a estudiar un tema que té molta gràcia: “Cultura y melancolía”. Una passada. La bibliografia és de cinc estrelles i tres forquilles. Total que la dèria humana en voler-se explicar el món va haver d’emprar el tema dels humors. Ell, Bartra, fa paradeta al Segle d’or espanyol absolutament incomprensible sense l’activa presència de la malenconia. El Quixot pren altre volada sota el seu prisma i esdevé quelcom meravellosament contaminant. És a dir, que fa entrar ganes de llegir-lo. Diu Bartra que la malenconia va servir per fer el joc de les aparences. Si per una part senyalava un territori molt concret i determinat, emprant fins i tot els poderós recursos de la ironia, sarcasme, cinisme etc. etc. no per aquesta aparent ridiculització el tema deixava de tenir el seu “suquillo”. L’humor és un mitjà molt adient per a difondre, altre mena de missatges, o millor dit, mitjançant l’humor les neurones capten les gràcies i deixen entrar ampli i llarg reguitzell de conceptes perquè es sumin als ja emmagatzemats a la rerabotiga. Realment un sistema engrescador, eficient, efectiu i que a més a més entusiasma al lector de tal forma que esdevé el millor marketinguero sobre el tema mitjançant el preuat boca-orella comunicatiu.
Aquest joc, explica Bartra, no tan sols afectà el Quixot, sinó que fins i tot la Celestina també en quedà tocada. L’aparent denuncia de les calamitats de l’amor carnal, esquitxats per les corresponents dosis de pecat, afer demoníac, bilis negra etc. etc. el que fa és precisament divulgar-lo. L’interrogant no resolt queda gravat a la mollera del lector que es demana quin és aquest poderós misteri? Quina força no ha de tenir per provocar que la vida sense ell no tingui al•licient?.
Així com Bartra lamenta que el segle d’or espanyol no hagi tingut merescut més atenció a l’estranger (encara hi ha dròpols que creuen que el Franquisme i la Dictadura significaren una frontera per no deixar entrar...quan molt més greu potser va ser no poder sortir.....aprofundir ara aquí seria embolicar la troca, així que millor de moment deixar-ho aquí... si més endavant me’n recordo ja te’n faré cinc cèntims), i tot i tenir raó haig de reconèixer que m’ha sabut greu que ell no esmentés el meravellós estudi de Rene Hocke sobre el manierisme. Aquests sidrals de forçar límits, de decorar abastament les aparences no deixant de ser un magnífic joc tant de creació com de lectura. Per exemple la portada del llibre, La composició que fa El Bosco sobre Sant Joan en el desert, ofereix les mateixes possibilitats que reclama Bartra per la famosa composició de Durero sobre la melancolía. Qui ho diu que estan tristos, decebuts, desenganyats i tota la parafernalia de negativismes? Sense dir que no, és molt probable que tots tres, incloc “El Caballero de la Triste Figura” estiguin en altres estats de consciència, pesant figues sobre un misteri dur i pelut. Trist estàs quan rememores i trobes a faltar quelcom que tenies, com ara la nòmina traduïda a euros que abans tenia molta més alegria numerologìca. En tot cas deuen estar neguitosos, angoixats per haver constatat la manca de quelcom, que no saben pas com. Si fa no fa com el mite Narcís d’Ovidi.
***
Avui he conegut l’Alex. Està ben pirat. És dissenyador i es passa el dia emprant l'embut de la poesia visual. Segur que ens entendrem, si fa o no fa, es dedica com jo al l'art de l'emmascarament, sigui amb paraules, sigui amb imatges. De moment allò que ara es diu “filin” ha funcionat. “Ja li tenia ganes jo al Carnaval de Roses” m’ha dit satisfet després d’haver-li plantejat la possibilitat de fer el cartell i la imatge corporativa. Tot seguit ha fet l’enigmàtica pregunta, típica d’aquell que troba quelcom que li va bé i malgrat el primer que fa, enlloc de felicitar-se, es començar-se a acomplexar, a buscar la culpabilitat, els motius de perquè no abans..... una manera com altre de voler saber si havia fet quelcom malfet o si estava mirant cap altre racó en moment equivocat. Jo, com que conec aquestes dèries mentals per haver llegit Redfield i Goleman, i per tenir una mena de desviació missionera (vuit anys a un internat fan feina), no l’he volgut fer patir més: No, no, tu no tens pas la culpa de no haver-me descobert o vist abans, a més hagués estat gairebé un miracle ja que jo estava amagat. Era a l’ermita, gaudint de valent. I per què has sortit?. Doncs perquè la feina que hi faig no me l’editen, no cobro, no ingresso i per molta fe i devoció que hi posi els banquers hipotecaires no en tenen prou amb el meu somriure. “Així has hagut de sortir de la caverna?. No creguis pas que ho tinc clar, podria ser que hi hagués entrat, si més no a la boca del llop. Ell assentia amb el cap, i jo, que també domino el llenguatge del cos, de seguida he vist que lo seu no era mimetisme d’un curs accelerat de Dale Carniege sinó que el seu missatge emergia d’una font apaivagadora. Els meus llavis li han donat càlida resposta. Un franc i sincer somriure, i ja res més ens hem hagut de dir. Que fàcil que és comunicar i fer amics. Tots dos hem sabut que el nostre còmic continuarà.
***
Ja està. Ja ens hem vist les cares. Un afectat amb rostre sorrut, malfiat, m'ha increpat pel carrer. Dinamitzador? Ara? I la poma, la serp, ell i ella que entren dins el minúscul territori. Què fem malament? Per què ha de canviar res? Què collons saps tu? Era evident que el primer que em calia fer era reconduir els focs, les passions. Existeix un col•lectiu de carnavaleros rosincs molt susceptibles i entre ells formen una mena d'arxipèlag. Un conjunt d'illes aïllades, sense cap mena de connexions que els dugui més enllà de llur roc gairebé incapaç de deixar-se erosionar per nous vents, noves salabrors, noves pluges o tempestes enfurismades. I malgrat són vitals. Cadascun aporta, sense cap mena de dubte ni de vergonya ni d'egoisme, el millor que posseeix, però el problema emergeix quan has de dir allò de "sí... però seria el teu carnaval.. i això no val" Aleshores les primeres reaccions són com els vents huracanats, atramuntanats de força 10 per lentament deixar-se endur per les demagògies. "Al cap i a la fi jo ho faig gratuïtament" Sempre arriba, sempre un o altre hi pica, i just quan sona aquest missatge, aleshores cal tenir la valentia per fer naufragar la rebel•lió: ¿ Mai ho has fet desinteressadament, oi que no? Ho fas perquè hi creus, perquè ho vius, i si massa m'emprenyes ho fas perquè no vols que desaparegui . Cert? Doncs just d'això es tracta. Sumar per donar continuïtat, però sumar de forma tal que res en surti perjudicat. Estudiar les debilitats, les amenaces, les fortaleses i les oportunitats i considerar quan és el moment més oportú per aplicar-les. I això ho hem de fer entre tots, sense cap mena d'imposició, ben mastegat i ben rumiat, sense preses ni precipitacions. Poc a poc i sobretot amb molt bona lletra. I els filòlegs, els llicenciats en Llengua i Literatura, es suposa que alguna cosa hi entenem, si més no en escoltar i en llegir. I això és el que pensa fer, no ja el dinamitzador sinó jo diria que, l'escoltador.
***
Ja fa temps, molts anys, que bressolo la sensació de passar-me la vida donant-li voltes al mateix tema, a la recerca buscada i captura del follet. Sempre fa trapelleries i juga constantment amb mi. Ja ho crec que juga. I net que ho fa, sense trampes, sóc jo que sovint bado i em costa detectar la seva presència, probablement per la manieta que té de disfressar-se. Hi ha dies que apareix pel mig d’un llibre vestit de follet, d’altres de Daimon, d’altres de Duende Lorquià, empra també el prosaic de l’àngel de tant en tant
Era el 28 de desembre de 1999. El vaig trobar al quiosc de Schippol, l’aeroport d’Amsterdam, vestit de personatge del SXX, escollit pels lectors de la revista TIME. Ja ho va dir Koestler que no hi ha casualitats, ara se’n diu, diu en Redfield: sincronies. No sempre ho recordo i per això mateix, ell fa de les seves i Déu n’hi do com s’hi esmerça. D’Einstein va aparèixer disfressat, i jo el duia sota el braç. Lectura d’alta volada, per anar a celebrar la vinguda del nou mil•leni als país que ell no va voler presidir políticament: Israel.
Del que em va succeir vaig intuir i deduir que tan sols podia ser una baltranada seva i en tornar vaig iniciar una romeria epistolar, per triplicat. Destinatari? Unesco i Consell Europeu. Petició? Celebrar el dia de l’humor. Proposta? Evidentment el 28 de desembre, i no pas perquè sigui el dia dels innocents sinó com homenatge a Einstein (dins Time fent llengotes, com si rigués de l’acudit de Dalí: “Heisenberg i la seva teoria de l’indeterminació són d’allò més irònic que em fa riure”), el savi que va saber veure les carotes de l’energia. Ho vaig tenir clarísssim després d’atravessar el desert, aterrar a Ovda i comprar a Eilat el Jerusalem Post del darrer dia del mileni. La data l’havia escrita el follet. Deia així:
Friday, December 31, 1999. 22 Tevet 5760. 23 Ramadan 1420.
Una passada.
***
Res m’invento jo. Altra història és que connecti, de vegades agosaradament, ho reconec sense cap mena de rubor, elements aparentment desvinculats. Analogies. La clau de l’art.
Existeix una carta de Lorca, on parla de titelles a un amic seu que li ha de fer l’escenografia
Queridísimo amigo y colaborador: Quisiera, si puedes y esto es posible, hicieses el favor de ir modelando las cabecitas. El tiempo se hecha encima y no quisiera quedar mal con estas gentes de mi vieja Residencia.
La cabeza de Cristóbal es enérgica, brutal, como de la porra.
Currito el del Puerto es joven y de carácter muy melancólico.
Cocoliche es el niño bonito, el divo.
El Mosquito, es el Puck de Shakespeare, mitad duende, mitad niño, mitad insecto.
Fígaro es un Fígaro.
Te ruego que no me olvides y que me digas dónde podríamos realizarlas en cartón.
Espero pronto tus noticias.
Mientras tanto, recibe un abrazo cordial de cariño y de admiración de tu camarada.
Federico
Doncs avui mateix i sense falta he anat a veure una “peliculassa”, plena de follets, duendes, daimons, àngels i misteris. He al•lucinat com un beneït. La música perfecta. A to. Demà aniré a comprar-me el CD i espero que ben aviat pugui trobar el vídeo. Somni d’una nit d’estiu, ha esdevingut un més que potent connector que em permet establir tota mena de viatges pel meu laberint iconogràfic.
***
22 Ho tinc clarissim, proposaré una revista de Carnaval amb l’excusa que per la Festa major també se’n fa una. Així de passada polirem certa discòrdia, i banal discussió, referent a quina és la veritable Festa major del poble. El fet de d’estar pendents del turisme impedeix a molta gent gaudir per l’agost amb el programa de festes. Salomonicada? No tenim una sinó dues festes majors la d’estiu i la d’hivern. Nyak. L’omplirem amb fotos de Carnaval i pel mig de la baba hi col•locarem reportatges sobre Dionís, el teatre grec com origen del Carnaval i una secció on recollirem les temptatives mortals de pintar-li el rostre a Dionís-Baccus-Duende-Daimón-Angel. Genial.
***
A veure si ho sabré dir ben dit. Sé que és tema sofisticat, molt tècnic, com si diguéssim de simposi acadèmic, de congres de quatre il•luminats i noranta nou a les fosques badallant, però malgrat l'excepcionalitat cal fer l’esforç adient.
Fa tuf i put. Es més, duu una empalagossa càrrega d'estúpida incoherència. Em refereixo a la permisivitat que envolta el Carnaval. Hom preten entendre-ho i vendre-ho com una paradeta pel camí. Una mena de parèntesi de la feina perquè la gent es deixi anar, es desinhibeixi, foragiti estrès, tensió angoixes, en definitiva, com si fos una mena de fàrmac d’aquells que surt entre peli i peli de la tele, on t'asseguren que podràs seguir rendint a to drap, treballant com una beneit, com si res, important-los una bleda la teva salut i preocupant-se molt de la teva butxaca. De buidar-te-la amb succedanis perquè segueixis la roda, ingressis i recaiguis. Doncs bé, aquest lamentable raonament si més no és hipòcrita, per no dir cínic.
Si realment el Carnaval és remei de farmaciola, aleshores per quins set sous tan sols hi ha cinc dies? Per què tan sols se’n fa un en tot l’any? Si com a mínim en caldrien dotze, un per cada més, especialment després de constatar, segons les miraculoses estadístiques, que cada cop hi ha més consum de prozac, d’antidepre, d’antiestres, d’antiproblemes. Si apliquéssim el sentit comú, quants Carnavals no caldrien? Però és clar que el sentit comú no fa precisament honor al cognom que duu, hom s’estima més consultar els bates blanques. Si ho diu fins i tot la tele! Consulti, consulti, consulti. Tres cops al dia.
***
Haig d’afegir una esmena al congrés d’ahir. Mai s’ha vist congrés sense oposició o sense llumenera que aporti més elements d’anàlisi, diuen ells. La repressió del Carnaval, o si és vol de la quantitat de festes que no fem, es de caire inquisitorial. Sí, si, descarat ara ja. I ni m’amago, ni em fa pampallugues la neurona. L’Eurípides ens ho va oferir, ens ho va donar mastegat i més clar que l’aigua. El sapastre d’en Penteo vol fotre cullerada i controlar. Ximpleries i baltranades són aquestes reunions, és creu ell, i és significatiu el fet, no esmentat per l’autor i per tant plausible de ser subratllat, que mai hi ha participat. Així de què collons parla? . Ai la ignorància que n’és de paranoica!! Seguim, fa empresonar i sotmet a interrogatori i és aleshores quan demana el sentit d’allò, Dionís li respon: “Està prohibit que ho sàpiguen els no iniciats” De fet li ofereix un preuat obsequi, però el gamerús d’ell obstinat en voler controlar, finalment hi perd la pell. Dionís ja l’havia advertit: això és altra cançó i ni tu ni cap dels teus mai a la vida ho podreu exterminar.
Alain Daniélou ha escrit un meravellós llibre sobre el caràcter religiós del Dionisisme i la seva íntima vinculació amb la Natura i l’Erotisme, fent un fascinant paral•lelisme entre dues figures demencials: Shiva i Dionís. Dansa, música, art, festes, manifestacions paganes de quelcom molt profund molt arrelat en la consciència humana que fa por, pànic i que cal controlar. Tot plegat perquè? Si coneixem de sobra el llastimós i penós estat en que es troba la humanitat, no seria potser millor, democràticament, passar cap a altra sistema? Redistribuir la riquesa i finalment implantar el programa d’un punt tan sols, d’un article, d’un manament, del sisè sentit, el comú, que diu que treballem cinc dies i carnavalem, bacanalem els 360 que resten? Si com bé diuen a Tartessos “Tota zon 4 dia y ya yevamo tre”. Per què no? Qui s’esborra?
***
No ho entenc. I mira que era bona la proposta. Ben concebuda, ben nascuda, ben arrelada i ben rumiada durant aquests dies que estic inspirat a tope. Se m’han quedat mirant amb cara de “kediuaketboig”. I la veritat, tampoc n’hi havia per tant. Era tan sols una suggerència. Un afegit lúdic. Cada any s’inviten als restaurants de la vila a participar en el tema “La cuina de Roses a ritme de carnaval” Dissenyen menús especials per aquest dies i el tema ha tingut notable èxit. M’ha semblat doncs bon moment per plantejar-se una ampliació de l’oferta i permetre l’entrada en el llistat a tots els puticlubs de la vila. Això sí amb el requisit de presentar ells també un menú. Arguments que he hagut d’emprar per defensar la meva agosarada inventiva? Tants com vulguis. El carnaval té o no té un potent i gros component sexual? Tabú? Desemmascarem-lo, si més no podrem contribuir a la legalització d’una activitat lucrativa que té efectes col•laterals terribles per la sanitat pública que tots paguem. Model? L’Holandès. Quin altre sinó. Allà està tot legalitzat. Tenen carnet, seguretat social i controls a dojo. Heu pensat l’estalvi que significa per temes de malalties “pitopaùsiques” ? deia jo cofoi i convençut del pragmatisme. És probable, han dit veus, però que té a veure amb el carnaval. Collons, se m’ha escapat. Molt. T’has parat mai a pensar en la estreta relació que té el sexe amb la cuina: escarxofes, patates, almejes, cigales, ous, figues, tomàquets, naps, plàtans, carotes, melons, peres ......? Val, val, però què més? Més encara? Els puticlubs no són com els buffets on remenes, magrejes, tries i esculls què vols? De sobte un semiconvençut ha demanat la paraula per preguntar-me si era o no era perillós per la imatge del poble, i jo li he dit: saps com ens diuen per allà nordiclandia? Zona de sun,see i sex, és a dir ens coneixen perquè oferim producte de platja, sol i sexe, i el vuitanta per cent del que venen volen això. És perillós? Jo diria que ben vestit, ben disfressat i ben explicat seria una passada. Tu t’imagines un menú, evidentment afrodisíac, amb el títol “La Mariscada”, que no em diràs pas que no és mariner, amb plats com ara les garotes ben farcides d’amanida de menta, i de segon “almejas con cigala”? S’ha produït un llarg silenci mut. Al cap d’una estona algú ha proposat fer una votació secreta. Proposta denegada, amb una excepcionalitat: per no ferir la susceptibilitat del dinamitzador no es faran públiques les estadístiques de les votacions. M'he quedat in albis. Mai més en sabré ni ressò ni nombre d'adeptes ni sondeig ni escrutini.... menudències prèvies per si algun dia se m'acut presentar llista electoral.
***
Estic molt decebut. Depre. Vaig creure molt jo en el maig del 69 (amb la dictadura franquista tot arribava més tard). Per acabar-ho d’adobar el meu signe zodiacal és càncer i el dia que vaig arribar a casa amb la medalla iconogràfica penjada del coll la meva mare em volia matar. Ets boig tu? Saps que farà el teu pare si veu això? Aleshores tenia catorze anys i era molt verd. Ara que estic ben madur encara és hora que caigui de l’arbre. No ho entenc. Encara no ha passat un mes i ja vull dimitir. És molt dur això de la Dinamització Cultural. Ja puc cantar ja, si no volen pas ballar.
***
Feia massa dies que no consultava ni cadireta ni tanga ni corbatí. He rumiat llargament i finalment he arribat a la conclusió que la humanitat està però que molt cardada. Li calen moltes dosis d’humor, cal molt més sentit de l’humor. Aquest és l'epicentre de la negació a voler incorporar elements eròtics a la setmana gastronòmica. Això per una part. Per altra part i de forma interactiva hi ha altra reflexió més sofisticada i per tant molt dura de pelar. No puc obligar. Per mal que em sàpiga m'haig de limitar al self service i/o bricolatge espiritual. És a dir proposar. La resta del procés és personal, químic, biològic, tel•lúric. Primer cal desvetllar l'interès, després cal posar la taula i esperar que piquin. Tan sols si així ho fan l'aliment es dissoldrà pel bell mig de la corresponent materialització d'energia en qüestió i això de formes tal que cada element ingerit, acceptat per voluntat pròpia, entrarà a formar part de la resta, del conjunt, com si fos un sucre que es dissolt. És per aquesta desconeixença de la dissolució que els apàtics consumidors al no veure proves tangibles no es refien, desconfien, es distancien tant com puguin? Malauradament cadireta tanga i corbatí gesticulen al mateix ritme provocant que les meves cervical s'afegeixin a la dansa del gest afirmatiu.
***
Ell, qui sinó, ja n’ha fet una altra, ara de ben sonada. Avui he vist per primer cop la proposta d’Alex pel Carnaval del 2001. Una passada. Segur que el follet també hi ha ficat el nas. Es tracta d’una imatge ben senzilla i de gran impacte. Ha emprat dues icones mundials i les ha disfressades, de forma tal que no saps qui va disfressat de què. Per una part hi ha el símbol Micky Mouse, el barret de tres cercles. I per l’altra el toro d’Osborne. Tot sobre un fons groc de sortida de sol, com si digués “aquí en passarà una de molt grossa” Total que l’híbrid resultant és un ratolí-toro, o un toro-ratolí. Apa que no riurem pas poc.
Per què en diuen follia al fet d’anar contra l’ordre establert? Per què aquest maleït eufemisme, quan, ben mirat, aquesta estranya espècie que es diu humanitat tan sols ha avançat quan un “foll” li ha endinyat una embranzida? Mentida? Consultar el llibre de Daniel J. Boorstien "Los creadores" es simptomàtic al respecte, no et deixa gens fred i les esgarrifances ja no saps si són tràgiques o còmiques.
***
Seguint amb el mateix d’ahir avui podria parlar d’irracionalitat i l’alt component de negativitat que duu enganxat. Com si la raó fos sinònim de quelcom positiu, com si la racionalitat aclarís vés a saber què. Rara ments.
***
I si aquests darrers dies fossin una temptava del follet? Una mena de desemmascarament d'un dels seus rostres, per fer-me veure que és més trapella que en becaina i que a ell li rebufen les explicacions i es dona per satisfet amb les implicacions?
***
Hi ha un humor que a mi personalment no em fa cap gràcia. Allò d’ase és qui s’entrebanca dos cops en la mateixa pedra sol ser vist com sil•logisme de saviesa. En canvi quan parles de que la raó desprès d'haver-se fotut de moros mil i una vegades i per tant no té perquè dictar-li res al cor, et miren com si estiguessis sonat
***
M'estic plantejant un repte força divertit, un entreteniment carnavalesc: establir la tipologia dels disfressats.... aprofundir ara i aquí seria embolicar la troca, així que millor de moment deixar-ho aquí.. si més endavant me’n recordo de juagr de ple ja te’n faré cinc cèntims. La inspiració lúdica que m'ha motivat? Goleman. A més d'allò de la intel•ligència emocional ara s'ha empescat un tema suculent: el punt negre. És allò d'anar conduint i de sobte ni mirall retrovisor ni lateral et permeten veure un tall del camí. Doncs bé, ell diu que amb la gent passa el mateix.. i jo diria que té més raó que un sant. Hauré d'enacarregar la corresponent escultura pel meu antre sagrat. La quantitat d'energia que es dilapida buscant justificacions, arguments, martingales que deslliurin de responsabilitat l'afectat. I això amb la gravetat afegida que ell és l'únic que no s'adona que s'ha fotut un nus mental que ni a la Dexeus li arreglen. En Goleman crec que no ha viscut els nostres carnavals ni la passada de Roses, sinó ja s'hagués adonat que la luxúria fot unes boires de cal ample. I no pas precisament des de fa quatre dies. Al capítol XIV del Quixot, "El caballero de la triste figura" surt en defensa de "Marcela la pastora". Jo sempre el recomano als meus bons amics, lletrats i lletraferits "Riera & Monguilod" com a exemple d'advocacia que deixa parlar l'inculpat.
“Hízome el cielo, según vosotros decís, hermosa, y de tal manera, que sin ser poderosos a otra cosa, a que me améis os mueve mi hermosura, y por el amor que me mostráis, decís y aún queréis que esté yo obligada a amaros. Yo conozco con el natural entendimiento que Dios me ha dado, que todo lo hermoso es amable; mas no alcanzo que por razón de ser amado esté obligado lo que es amado por hermoso, a amar a quien le ama.
Com que ningú s'ha llegit el Quixot (un dia d'aquests igual li envio un exemplar amb en Goleman) caldrà fer-ne cinc cèntims però versionat cap el Carnaval. He detectat al llarg del temps l'existència d'un grupet amb elevat índex de "foscor punt negre", un grupet que a mi em fa molta patxoca. Confonen l’acumulació de grassa amb magatzematge d’esperma. Creix la panxa i ells segueixen disfressant-se de Tenorio-Casanova amb cinquanta tacs a l’esquena. Això sí amb un vestit ben ample que els amagui la corba de la felicitat, el dipòsit on han invertit bona part de la fortuna etílica acumulada amb els anys. Retenció de gasos i de molta mala llet. Bona part d’ella deguda al rebuig, a la indiferència, a la ignorància de totes aquelles perles de 20 anyets que ni saben que existeixen, ni temps tenen per esbrinar-ho o per descobrir-ho- I aleshores davant les evidències, reboteixen la disfressa per terra, la relliguen amb els preservatius que mai faran servir i li foten foc. Nusos, amb la panxa descoberta, inicien l’altra ritual, vestir-se d’inquisidors del cucurutxo negre, misògins empedreits que entonen el plany de tota la vida: males putes, males putes, males putes, totes males putes
***
Tant que hem llegit i tan malament que ho hem entès. Exemples a dojo. Ara mateix què dir-ne sinó de la gregada referent a la mesura. L’excés allunya de l’estat de consciència idoni per contactar el “paradís”. I al meu entendre aquesta és la proposta de Dionís: domini i control absolut sobre tu mateix, no deixar-te endur per temptacions i aleshores entres dins aquell meravellós estat on espai i temps es fonen i vius inseparable de l’energia que justament s’ha ajuntat per fer-te la mala-passada. Deu n’hi do quin remenar-ment.
***
Una passada? Haver d’esperar 360 dies fins que torni el Carnaval. I el pitjor no és el temps, sinó els paranys, perills, obstacles, maldecaps, traumes, depres, insomnis, alteracions hormonals, canvis bioritmics, nivell de colesterol, sucre, lipotímies, taquicàrdies, sensacions hipocondríaques, baixades borsàries, cartes d’hisenda, multes de tota mena, pujades de la benzina, alteracions de la pell, problemes cardiovasculars, el gas altre cop, la hipoteca i la mare que la va parir amb lo fàcil que era anar a una cova de la muntanya, l’ibex, Ibi, IVA, irpf, el diccionari de sigles que té els sans oremus d’explicar-te què collons volen dir tantes críptiques, hisenda .... ja l’havia dit?.. com que diuen que són tots deu ser per això que tant sovintegen i arreu els trobes, les quotes vençudes, oh hi tant que he rebut.. i de valent, els peatges, talons sense fondos, sabates sense cordills, peus sense mitjons, temptacions de la carn, el comdó que ara resulta que s’ha foradat i no hem demanat la subvenció pels bolquers, aquest flam està caducat, el calentador que creu que ha arribat l’estiu i se’n va de vacances, quan diu que pot? Miri sap que ja m’en vaig a Canàries, plàtans? estic jo per mimetismes eròtics, joder paio si tenies un stop com una casa de pagès, a que li foto la creu al clatell, denegada? ja tornaré d’aquí vuit anys, cada any haig de venir? miri que m’ha sortit un imprevist... i és clar que tinc agenda imbècil però l’imprevist no hi era.. que diu que què.... doncs ara no vinc, més radiografies, collons si total fa dos dies que tenies la regla no cardem pas ara, com que no hi és si el paper diu que l’haig de recollir aquí, i ara on vas tu?, no no aneu aneu que jo ja em quedo aquí que l’any passat ja em vaig tenir prou, que bufi, on? a l’orella? com li he de dir que sóc abstemi.. home de poca fe, sap que m’envií la multa directament al banc, el més que ve dius tall de cabró i ara m’ho recordes? de fulla caiguda aniré així m’estalviaré la disfressa.
***
Serè capsigrany. El centre neuràlgic, l’epicentre no és altra que l’humor, amb tots els seus satèl•lits i planetes. Si sumem martingales en aquest aspecte potenciarem el Carnaval. Haig de parlar ràpidament amb l’alcalde!!
***
Oli amb un llum. M’ha dit que sí, que com t’ho fas que d’on ho treus, que cap a qui i cap allà. Jo pla que li penso explicar allò del mapa semiòtic de la vaca rumiadora amb tanga, cadireta, i corbatí vermell. Ni fart de vi. A més, cal confiar en el futur i qui sap si un dia llegeix aquest dietari. Total que ens hem empatollat un setè sentit: l’humor. Aquest serà l’elixir, l’antídot, la contrapartida que oferirà Roses per a suportar el trauma del No-Carnaval fins el dia que s’imposi el sisè sentit: el comú. Aquell que diu que sols s’ha de treballar cinc dies i la resta tururut.
***
Dia màgic de solsticis, focs, follets i el meu sant. La germaneta ha trucat per felicitar-me i allò que aprofites per saber què fa la família, on anirà. No anirà no, ja hi és. I jo com sempre buscant el salabret per veure si les capturo. A Roma ha anat. Roma? No saps pas quina alegria em donés, deixa’m el mòbil que ara mateix la truco. Dit i fet. Blablablablabla per arribar al meravellós no pateixis, està fet. La meva neboda, la Gemma, un sol que mai s’emprenya quan li dic neta. M’ha jurat que quan torni jo tindré, en mida ben grossa com un llençol, una reproducció del millor quadre de la història de la humanitat: Escola d’Atenes de Rafael. Una passada.
***
Mitja hora abans jo ja era a primera la fila. Al davant de tot. Tan a la vora estava que algú podia haver sospitat que la meva proximitat no quedava ni de bon tros justificada pel meu assedegat esperit insadollable “Encara se li fotarà l’aigua”
Jo, previsor, de cap de les maneres em podia perdre el parlament del guru de la cultura, millor dit, del ex-guru de la Unesco: El molt venerable Sr. Frederic Mayor Zaragoza. El màxim organisme cultural del mon mundial dirigit per un català i aquí ni cap carreró estret, cul de sac tancat amb sols quatre cases, ha merescut la cortineta d’inauguració, per molt que una d’elles fos de l’edat mitjana i estigués en fase de restauració. Si jo pogués arribar a saber tan sols una vuitena part del que ha viscut. Glòria divina. Així que tot jo era orelles. A punt per sentir el discurs de cloenda del I Congrés de Turisme Cultural, integrat en el SITC, que dedicà tot un pavelló al tema, Barcelona març 2001. Resumint va parlar de la passada, com si hagués estat a Roses i s’hagués inspirat en la nostra metàfora. “Cada ésser humà és els ulls de l’Univers” Bocabadat em vaig quedar al sentir que una eminència pinzellava amb tanta precisió, cobertura i senyals la passada.
***
Pot fer embogir una campana?? Oh hi tant que sí. Especialment si qui la toca es Mike Olfield. El Tubular Bells III, és fidel company de molts viatges. Mai faig una tirada llarga sense haver planificat els sons que m’hauran d’acompanyar. Ja sé que sóc estrany, rar, esbojarrat, ximple i ampli repertori que m’ofereixen amb tota gratuïtat tos aquells que no entenen perquè no escolto la ràdio ni miro la tele. Haig de reconèixer que estic cada dia més d’acord amb ells i començo a madurar la certesa de que molt probablement sigui jo extramarrestre. Què hi farem!
L’enregistrament que jo he fet del tema esmentat es prou simptomàtica. Una delicada veu m’introdueix pels núvols. Tot seguit apareix una càlida veu d’un infant que explica no sé que d’un home i la pluja. Per sota van pujant ritmes, mestissatge de brogits i diabòliques percussions amb sons mimetitzats dels propis batecs emesos pels cors. Esgarrifant tot plegat. Allò no és mortal. Ho reconec immediatament. Lorca ho sabia. Percebo el duende. Noto la seva arribada. I em preparo. Prenc volada i m’entono in crescendo. Cotxe i jo som una i mateixa vibració. Gas a fondo, canya!!. Amb les campanes arriba la música a l’absoluta sublimació, impossible romandre quiet a la cadira I tot seguit les campanes comencen a escampar aquella frapant melodia, un frenètic ritme ple de calius. Em sento foll solitari fent circles als focs de les passions. I ja ho crec que em deixo anar. Pujo sobre les ones de les campanes i anem amunt i avall dins d’una meravellosa tempesta plena de màgics sons que s’apoderen del meu cos esdevingut escenari de fascinants danses, amputades per la raó, per la seguretat dels altres vianants de l’autopista, que m’impedeix deixar lliures les mans... i malgrat sé que tot ho fa ell. Jo tan sols sóc l’instrument energètic d’aquell etern plaer. Un efímer mortal que te la sort de poder gaudir amb l’espectacle dels plaers divins.
Aleshores voldria que el viatge no acabés mai.
La lira Orfeo, la lira per reviure el vers d’aquella altra lira “un no sé qué que quedan balbuziendo...”
41 Sóc cada dia més fidel al principi grec-mediterrani. Ho duc gravat a la zona cromosomàtica, i no tinc cap mena d’intenció de trair-me, ni de birlar a futures generacions bens divins. Fa molt anys que practico amb convenciment el “Mens sana in corpore sano” una mena de coherència de mètode. Teoria sí, però posada a la pràctica. Experimentada. Viscuda amb intensitat, i si es presenta la plenitud benvinguda sia. Faig tennis. Un esport de soledat on et menges el coco d’una forma paradigmàtica. Hauré de dir que m’importa una bleda la competició, guanyar i tota aquesta estranya i estrambòtica parafernalia que allunya de la finalitat. Et fixa i predetermina ja una conducta, un sistema i omnivula la ment. Jo la vull lliure, o si més no per això hi jugo, per educar la ment i que defugi el dement. Si fessis això, o allò, faries aquí i allà. A fer punyetes. Jo vull experimentar la buidor. O millor dit. Contactar amb el follet. Mai a la meva vida he guanyat ni joc, ni set, ni partit. Sóc un patata em diuen. Millor. Ell és qui ho fa. Això sí, molt de tant en tant, quan li dona la gana. És a dir, quan jo em deixo anar i li cedeixo braç, mà, raqueta, pilota. Fa virgueries. L’única explicació possible a aquells màgics cops que col•loquen la bola en el lloc més increïble i inversemblant. Ell, jo el deixo fer. Cert és que m’ha costat, i que a punt vaig estar de deixar-ho, però la mateixa observació dels professionals va motivar-me a seguir. El 70% és coco. Doncs això mateix. Visca el coco. Quant jo em capficava en fer un gest genial, o anava fora o la fotia contra la xarxa, i aleshores la pròpia jugada obria les portes a totes les malediccions, grolleries, renecs, insults d’ampli i llarg repertori. Ni impotències, ni mancança de tècnica. Cal ser sincer. Manifestacions de vanitat i de melic embogit. No pot ser que jo.. la sort no m’ajuda... el vent que.... avui fa boira.... i anar fent fotent-li sempre la culpa a l’altra. Recordo que en els inicis els meus esparrings me les feien passar canutes. Com si sabessin que el meu revés era feble, totes me les fotia allà mateix. Jo renegava i despotricava. I vam estar a punt de deixar-ho córrer. Mamón que totes les tires a la mateixa banda... que no juga la resta de la pista? I ell, evidentment indignat, reclamava el seu dret de fotre la pilota on li donés la gana, i que si no en sabia més que fes hores i entreno. Oh i tant que vaig fer entreno.. de coco però. L’ego volia manar, l’ego volia guanyar, l’ego volia ser protagonista. Fins que li vaig fotre la traveta. Res de picar fort, res de col•locar, res de fer el ben parit. Senzillament fer la paret. Relax total i si el follet vol, ja vindrà. I ja ho crec que vaig tenir sort. Quant més em deixava anar, més apareixia. Cap altre aclaració pot tenir el fet que comencés a guanyar punts, jocs......
Però clar, la meva és una tàctica secreta que no puc explicar, no la puc difondre, com a molt senyalar-la, indicar-la, tot i que el perill evident és que em considerin boig, foll. I fins i tot amb això sóc d’allò més feliç.
***
No recordo quan ni el nom, i malgrat encara tinc fresc el missatge. No sé qui ( ja t’ho buscaré) posava en una entrevista a la Vanguardia el dit a la nafra. Hem arribat a un punt on, molt probablement, enlloc d’anar afegint memorística, és molt més important esborrar, polir, netejar, reciclar, depurar... Estem carregats fins a l’orella de llocs comuns, de conceptes acceptats a la babalà, sense haver-los ni analitzat, ni pensat, ni rumiat, senzillament afegits o bé perquè tocava, o bé perquè estava de moda o bé, i senzillament per borregueria mimètica.
Jo ho observo com una mena de neteja de la casa. Què hi fot aquest quadre aquí ? Si home, no recordes que t’ho va regalar i per no.... fora! i allò d’allà que redimonis és? No saps.. però si.. Res. Fora. Foc.....
I així anar fent fins tenir totes les habitacions netes i polides. Jo li dic a les meves dones (tres en tinc) que la millor sala d’estar és una de blanca sense ben be res. Blanc. Pulcre. Segurament que amb el temps totes aquestes martingales i la meva deformació professional misionera-paperera han fet néixer dins meu aquest desig de fundar una mena de rituals, d’aplicació instantània, bricolera-selfservice: la secta del tipex.
***
Afortunadament he rigut molt. Del ric ventall de gràcies divines recordo molt especialment un atac d’hilaritat. Me’l va oferir un inventor de religions. Era un crack que per no perdre la costum va voler difondre el missatge. Tres llibres tan sols han marcat el món? Biblia, Talmud i Coran? Va siguent hora que ampliem l'oferta. Dit i Fet. Francesc Pujols escrigué "Sumpèctica". Una lectura asfixiant. Embolica la troca com qui res diu i té el maleït vici de fer parrafades llarguísimes sense cap mena de puntuació la qual cosa dificulta encara més la lectura que esdevé pràcticament impossible si no és té a ma una bombona d’oxigen.
Jo el vaig conèixer mitjançant Miravitlles. Aquest va explicar-li a Pla l’anècdota de Nova York. Un Dalí convalescent s’aixeca qual Quixot i li llegeix l’explicació Pujolsiana de la filosofia, inspirada en l’escudella catalana. Tota una sublim metàfora de l’inventor de la sumpectica, una religió fascinant que al cap de deu anys tan sols tenia tres adeptes, una menudència que res preocupava al filòsof “Els inventors de religions no tenim pressa”. Dalí s’ho va prendre molt seriosament. Tant és així que la va afegir al seu compulsiu cervell, per on en aquells anys hi burinaven els estudis de la Divina Proporció, que es varen veure potenciats pels paral•lelismes que li oferia Pujols. Llull, Pitàgores, Plató esdevingueren puntals en la recerca que Dalí feia bullir. Galatea, producte de l’anterior, és una tela dura, complicada, però sobretot molt complexa. Manifestà al respecte Dalí “ Aquest esclat i aquesta dansa vertiginosa de les esferes ens deixen sentir l’harmonia en que es troben les sirenes”..
Tot un missatge poètic que viu la sentència Pujolsiana en viu: “la poesia és la millor amiga que pot tenir la ciència” missatge gens llunyà de la Poètica lorquiana que respirava aquestes mateixes conviccions.
Al Tractat sobre el “Concepte general de la ciència catalana” Pujols anota unes dades, unes conviccions que sens dubte aporten molt “tiberi neuronal” que enriqueixen, i a l’hora detecten, el ric mapa semiòtic-cognitiu que emprava Dalí per no perdre’s:
“I perquè els nostres llegidors es puguin fer càrrec de fins allà on arriba la fecundació poètica i artística del pensament grec, direm que Pitàgoras resumeix les seves teories dient que l’ànima és el licor ideal del vas, que encara que el vas es trenqui, no es vessa ni cau a terra, perquè és no solament una guspira de l’ànima del món, sinó una espurna del foc del Cel, un pensament de Déu i un nombre determinat que no pot faltar en la sèrie eterna de les coses i que és l’ésser elemental que diu que és el punt matemàtic que movent-se engendra la línia que també es mou i engendra el pla que és el que seguint el moviment engendra el cos i del cos provenen per graus successius la sensació, la percepció i la intel•ligència, i per a arrodonir el quadre, parlant de la constitució de l’Univers que es ple d’estrelles, diu que les distàncies que separen les esferes que van voltant al voltant del foc central que és l’estada de Déu, són proporcionals als nombres que expressen la relació entre els sons i la llargada de cada corda sonora i el resultat de llurs revolucions entorn del món en una harmonia divina, que és l’ànima de l’Univers que només pot ésser concebuda pel geni musical i que els éssers com més perfectament la reflecteixen més elevats són en l’escala ascendent que diu que formen.”
***
A certa edat sembla ser que hom rellegeix allò que temps enrera el va tocar de valent. No fa gaires dies vaig adonar-me de la conveniència de fer una significativa aportació a un pla de pensions, col•locant en la seva òrbita els esbossos del que haurà de ser una jubilació anticipada. Total que ja rellegeixo, i val a dir que aquesta noble activitat em permet digerir millor plaers que potser no havia acabat de paladejar. El ralenti del temps permet aquestes delicadeses neuronals. Tenia Racionero a les mans, per allò de remirar Llull el teatre de la memòria i no sé ja quants projectes mes que havia desat al calaix de la vellesa. Aquest noi va burxar de valent el percal de les alternatives, de les vinculacions entre ciència i mística aplicant els coneixements a temes tan propers com Trobadors i corts d’amor. La seva segona narració, Llull o el seny fantàstic, toca de ple aquest percal de l’amor com a sistema de experimentació d’altres percepcions de la realitat. Una magnifica, extensa i concentrada documentació sembrada pel llarg del text ofereix veritables perles. Ahir vaig topar amb una d’elles:
Els homes que idolatren la raó...acaben la vida amargats, perquè el món no s’adapta al que ells pensen. Però ells estan tan contents amb la joguina racional que confonen aquest artifici humà que és la raó.......amb l’essència de la realitat. Volen que la realitat es comporti segons els postulats de la raó, i la realitat, enormement complexa, no és raonable, és com és. No es pot entendre la realitat amb un mètode de pensament inventat per nosaltres, sinó amb un mètode que copsi exactament i extensa l’estructura de la mateixa realitat.
Saviesa que l’autor posa en boca de Ibn Arabi, il•luminat alhora per Ibn Hazm, i tot plegat per donar llum a Llull i aquest anar enfocant endavant.
Rellegir permet desar el llibre, quedar tip i fart per tot seguit fer el corresponent ritual del pair rumiatiu.
Llull, com Sòcrates, i tants d’altres es convertí en devot de l’Amor, del Fins amor. L’Amor com a doctrina que les tres gràcies escenifiquen en aquella magnifica dansa triangular on cadascuna simbolitza un dels requisits imprescindibles: rebre, retornar, millorar. Trets absolutament antiracionals car exigeixen una generositat que els mortals no solen veure amb bons ulls al no acabar de clissar el misteri sinergètic absolutament antilògic: quant més en dones més en tens. Tot plegat m’ajuda a contemplar amb altres ulls aquella estrambòtica Venus de Milo a la qual Dalí, amarat de filosofia lul•liana gràcies a Francesc Pujols, omple de calaixos. Venus-Afrodita-Amor, i a cada calaix desar els sentiments, les emocions, les vivències que cadascú té de forma personal intransferible, i així lentament anar caient dins una mena de migdiada que et pot transportar cap altres dimensions, cap altres percepcions de la realitat, car tantes evidències contribueixen a tenir la necessitat de para el flux de la ment, emmudir-la perquè el follet obri les portes i permeti l’entrada i visita d’un immens laberint ple de plaents passadissos, dreceres, cruïlles.....
***
Crec que va ser Piccasso qui va dir que la inspiració t’ha de trobar treballant, ja que si no és així aleshores tururut. Mai hi he cregut jo en coloms inspiradors. És més, quelcom tant important no pot ser tan banal i segurament la poderosa ment humana ja trobaria per quins set sous es mou aquest trencaclosques. Si jo ara hi foto el nas, tan sols és per portar-hi quelcom que pugui ajudar, no ha descobrir mecanismes, sinó, a saber com arribar-hi. La funció pragmàtica és més que evident. Potser que el ser humà està comdemnat a contactar una i altra vegada amb la seva veritable font, aquell espai d’on emana tot el seu profund misteri. Val a dir que si la història ensenya quelcom més que no sigui la capacitat memorística això no pot ser altra cosa que els profunds valors que aquesta mena de contactes aporten a la humanitat. Probablement siguin els artistes els qui més han aportat a la dignitat humana. De fet tan sols cal repassar les creacions per adonar-se que aquesta mena de contribucions ha ofert resultats fenomenals. La bellesa dignifica la vida i permet viure-la amb meravellosa intensitat. La part increïble del tema l’aporta la constatació que cada ésser humà té latent dins seu aquesta facultat de poder contactar amb els misteris del seu propi inconscient. Si ho assoleix aleshores fa meravelles, i tot plegat inscrit dins l’inesgotable misteri de les sinergies: quant més n’hi ha més en surt.
No cal, crec, tampoc despotricar contra tot, ni acusar ni buscar culpables. La raó, tot i ser un excel•lent estri, cal reconèixer que es de fabricació casolana i en conseqüència no gaire idoni per entendre les irracionalitats, la qual cosa no vol dir ni de bon tros que cal anul•lar-la, senzillament col•locar-la en el seu lloc. Amb un martell no s’obre pas una ampolla. Cada estri per la seva funció. Tampoc és cert que l’ésser humà no percebi, ni sàpiga on és o com és el misteri. Cada cop que experimenta plaer li succeeix. Per això seguim potser procreant per exemple? És la intensitat de l’orgasme el factor que ens mou a sentir-lo una i altra vegada? I Aquella sensació ben explorada fins el fons, contacte o no amb la mateixa que ens produeix la contemplació de la bellesa? Som o no som en el mateix punt quan dansem, sentim dins la música, o contemplem extasiats els jocs de la natura quan abans de tancar el teló del dia ens ofereix la posta de sol?
La constatació és sabuda des de temps immemorials: la negació del jo, és qui propicia tots aquest miracles. Per què no és manté? Probablement perquè exigeix un esforç seguit, continuat. L’estat de gràcia no es cap regal, ni cap do, és una qualitat que es du a l’interior i per tant que cal, si és vol, mantenir, conservar, mimar, protegir, educar. Com? Al meu entendre la metàfora del tipex es clau. Estem constantment envoltats de lleis, pautes, normes que creguts i practicats segons les seves exigències ofusquen la resta. Una mena de tirania doncs és la que priva la llibertat.
***
Curiós llegir. T’assabentes de martingales que la tele ni esmenta. Per exemple: El Carnaval a més de ser mediterrani té una sintomatologia singular, diferenciada i ben característica. Les ciutats amb més renom que el celebren estan gairebé totes ubicades a la costa. Curiós. Ara bé què ho fa? Per què els de mar en tenen més necessitat que els d’interior? L’horitzó que invita? El mar com símbol arquetípic de la fecunditat? Afrodita que neix i reclama espectadors? Curiós. I ficats de ple en aquesta elucubració cal afegir un element més a la xarxa: el Turisme. Cert és que gairebé totes les localitats costaneres carnavaleres tenen el turisme com a important o vital font d’ingressos, i cert és també que durant l’estiu les mateixes localitats celebren altre mena de rituals, de disfresses, de teatre i malgrat la pregunta del milió d’euros segueix sense resposta: per què, sigui Carnaval d’estiu o sigui Carnaval d’hivern ha de ser a la costa mediterrània? Baltasar Porcel, que és una mostela, encara fot més llenya al foc. Diu en el seu meravellós llibre sobre la mediterrània que l’any 1963 es varen comptabilitzar al mon 90 milions de turistes que s’incrementaren fins a 500 milions al cap de tan sols trenta anys, el 1993 (t’ho dic perquè no hagis d’agafar ara la calculadora i perdis palada). D’aquest total una tercera part, (166,6666666 ara l’he hagut d’agafar jo), mantenen fidelitat amb la mediterrània. Per què? Què hi troben? No tan sols sol, hi ha d’haver quelcom més. I vet aquí que la resposta, una de probable, l’ofereix un estiuejador que té una curiosa teoria sobre el fenomen turístic. Chesterton manté que el turisme serà la religió del segle XXI. Que Déu ens agafi confessats!! A més dels 166, període sis, també hem d’aixoplugar la resta, els 333 període 3? Faltaran tumbones. Tumbones? Oh i tant que sí. Jo tinc clarissim que vindran a fer meditació a la platja, al millor racó espiritual del món on tan sols cal agafar un grapat de sorra i adonar-se’n que quan s’esmuny de les mans està fent, si fa o no fa, el ritual mimètic cosmològic que ja va preveure Hermes Trismegistos: com a dalt és a baix.
***
La rumiada d'ahir m'ha capficat. Ni sé si es publicarà el llibre, ni sé si aniré a Canaries ( o altra illa menys eròtica), per tant he decidit fer el nòrdicpragmàtic (ja veurem com convenço la tulipa) i comprar una amarra al port nàutic de Roses. Una lúcida inversió de futur. Serà l’única manera de prendre el sol sense que et clavin un parasol al melic. Tapar forats és un altra vici humà.
***
Si no ho freno encara caure malalt. Tinc un tràfec neuronal de cal ample. Això del turisme espiritual encara fa pampallugues. Com que jo sé, per haver-ho viscut de molt a la vora, que els autòctons res varen fer per tenir tal honor, tan sols obrir la porta i posar la paradeta, aleshores les explicacions m’han de caure per altra racó, per altra filó. I heus aquí que burxant burxant finalment he recordat una fenomenal teoria sobre el desplaçament del coneixement. Europa ha perdut vogada i USA li ha passat la mà per la cara. Les abadies s’han convertit en les famoses universitats. La prova més evident l’aporta el sidral del maig del 68. Ennubilats pel moment vàrem creure que era París el punt focal, i amb el temps hem hagut d’admetre que va ser Berkeley. Allò mal traduït de “contracultura” va ser l’embrió d’aquesta revifalla espiritual de fi de segle que ha afectat unes tres dècades. Des d’allà se’ns varen obrir les portes de la percepció i Carlos Castaneda no va anar a l’Olimp a fer pràctiques antropològiques de bruixot, sinó que ho va fer a Mèxic. I és curiosament en el Mèxic antic on viu el caliu. California, Texas. D’allà arriba el remenament que aquí un Pannikar va saber conduir. Kairós ha editat al llarg del temps tots els manuscrits que empenyen aquesta revolució cultural-espiritual, veritable fil d’Ariadna d’aquesta dèria turística de trobar el Paradís, però ara ja aquí a la Terra, sense haver d’anar més lluny.
***
Em sap molt de greu haver perdut el retall de premsa, si la memòria no em falla va succeir pels voltants del darrer desembre de 1999. Al meu entendre és la noticia més important succeïda en tot el mileni, i part dels altres, i malgrat no ha tingut ressò. El Sant Pare de Roma declarava solemnement que el cel bíblic no és un espai geogràfic, físic, sinó que s’ha de llegir com una metàfora. Al cap de pocs dies afegia que el mateix passa amb l’infern.
Vaig tenir una immensa satisfacció i una gran alegria. Glòria divina. L’inventor de religions, Frances Pujols, quedava reivindicat. La Sumpectica cobrava nova dimensió. Dalí va filar molt fi quan va incloure un monument a l’entrada del Teatre Museu, i la seva predicció sobre esdevenir Centre Espiritual del món deixava de ser una baltranada. I de la mateixa manera que ells prenen el missal per llegir la paraula de Déu, jo ara i aquí, súbdit i membre de la Sumpèctica vull llegir les paraules del mestre.
Llibre tercer o del futur. Capítol XIII.
El cristianisme, com tothom sap, representa la fusió de la religió i la moral que produeix la cèlebre teoria del renunciament i del sacrifici constant d’aquesta vida per a assolir l’altra, que és una doctrina científicament hipotètica, perquè no hi res que demostri que per anar a l’altra vida s’hagi de sacrificar res d’aquesta....
***
Espero que poc que caiguis pas en el parany tu ara. Perquè hagin inventat el self service i el bricolatge espiritual no vol pas dir que s’hagi de fer ara apologia del sistema americà. Ni parlar-ne. No perdis de vista que allò seu és un problema espiritual sectari. Foren sectes d’Europa que anaren allà, i com que hi havia tanta terra per repartir la llavor del protestantisme va donar fruits. Ho diu Weber que el capitalisme és una reacció espiritual Els escollits han de fer gala d'una divina preferència, han d'actuar i fer veure que ells són els privilegiats namber uan, un exemple a seguir per la resta de la comunitat que podria ser que a lo millor defugis l'infern per estar una estona al purgatori. Aquesta tàctica del rebot ha tingut nefastes lectures ja que s'ha aprofitat per a reivindicar l'ostentació de l riquesa, confonent gruix de cartera i status simbólic amb beatificació espiritual. Les consenquècies han estat patèticas malgrat l'advertencia de Darwin sobre l'evolució de les especies mitjançant el mimetisme símic. Ara bé, tampoc t’empassis tu ara els contrareformistes que prediquen el perdó dels pecats en el darrer segon de la vida. Un passaport per caure en totes les temptacions, fer el Tenorio sensorial i a darrera hora entonar el sua culpa i perdona’m que no sabia pas que em feia. I un bé negre! Impunitat consentida?.... aprofundir ara i aquí seria embolicar la troca, així que millor de moment deixar-ho aquí.. si més endavant me’n recordo ja te’n faré cinc cèntims.
***
No sé, no sé, però m’ensumo que aquesta dèria meva carnavalesca té arrels d’internat. Com si el meu subconscient reclamés guarir una ferida que encara fa mal. Com si el meu subconscient exigís recuperar els temps perduts. I ja ficats de ple, com si tot plegat fos un immens parany que m’ha endinyat el follet perquè hi vegi la vinculació entre dos actes aparentment deslligats i hores d’ara tan íntimament vinculats.
Serà qüestió d’afilar la tecla.
Resulta que sempre pel febrer els salesians de Mataró em feien fer exercicis espirituals per purificar l’anima. Com si l’hagués tinguda bruta en algun moment. No diuen que la infantesa és neta i pulcre? Aleshores a què redimonis treia cap la rentadora? Deixem-ho córrer. Hi ha misteris allunyats de la comprensió humana.
Si no m'equivoco ni la memòria em falla, fou al canviar de pati quan vaig adonar-me que entre Carnaval i Religió existien poderosos vincles que lligaven dos conceptes aparentment antagònics. Deuria tenir jo 12 dotze anys i aleshores amb aquella edat deuria de cursar el tercer de batxillerat. Fins a segon els salesians recloïen en el pati dels menuts i caganers a tota la mainada interna-semi-o externa que tenia entre vuit i onze anys. A partir de tercer ja s'entrava al pati dels grans on s'escalfaven de valent els de tercer, quart, cinquè sisè i preu. Evidentment les converses ja no eren les mateixes. Els grans entràvem dins la pubertat i encerclant l'adolescència i per tant la temàtica contemplava, durant gairebé tot l'any, l'afecció de la pell caracteritzada per seborrea i la retenció glandular sebàcia primitiva així com certes alteracions inflamatòries secundàries. Ells, els capellans, seminaristes, profes, volien donar-nos un cop de mà i instruir-nos. El problema era que sobre el tema escollit, la sexualitat, navegaven encara més que no pas nosaltres i les conferències ni tenien trempera matinera ni sang. Tant greus eren les mancances i els pànics de quedar en evidència que un bon dia de febrer per la tarda acabada la ponència sobre la ceguesa, l'onanisme bíblic, i altres succedanis camuflats i disfressats sota un ampli mantell protector oral lingüístic, al capellà no se li va ocórrer res més que demanar al auditori si hi havia alguna pregunta. Res a veure amb la valentia, res a veure amb ganes de ridiculitzar-lo, res de mals pensaments ni segones intencions, senzillament no hi havia entès ni un mos del que havia dit per la qual cosa la meva innocent, ingènua ignorància, va aixecar el dit per a demanar que volia dir "Masturbación". Sembla ser que va haver-hi enrenou per l'auditori, jo no ho podria jurar car vaig ser automàticament foragitat i recluit en el despatx del director. Un cop més m'acusaven de revolucionari, excitador, subversiu, i la malifeta s’afegí al currículum on amb anterioritat havien inclòs l'expulsió de la sagristia per haver desat al sagrari el calis que l'oficiant es deixà fora en un lamentable descuit que vaig voler arreglar de la mateixa manera que volia alegrar els "laudeamus matutins" amb acudits i música, dos components radiofònics que per no haver passat per la censura corresponent foren debatuts al despatx del omnipresent director excloent els drets de propietat intel•lectual de l'autor que estava representat pels meus progenitors.
Fou doncs allà, al patí, on vaig iniciar-me en la il•luminació. Nosaltres muts en silenci vigilat durant dies i dies i fora, a l'altra banda del pati tothom de gresca, xerinola, gatzara concelebrant l'altre Carnaval. El Duo Dinámico va col•locar l'evolució al lloc pertinent. Als quinze anys en tenia ja els processos inflamatoris més que plens i se me'n fotia una bleda si perdia del tot la vista. Sense haver mogut la mà ja feia tres anys que tenia la vista cansada de tan florescent i tanta oració per la qual cosa el procés involutiu ocular em duria a la mateixa foscor, aleshores es tractava d'arribar-hi doncs amb la més amplia de les experiències que no tenia perquè reprimir cap mena de manifestació divina. Al cap i a la fi mai en cap moment vaig signar ni contraure vots de celibat.
Vaig defugir l'internat i em vaig afegir a la rua amb una energia sospitosament efervescent, insadollable, aclaparadora, tant que els meus companys se'n feien creus. Res més lògic i normal que la meva actitud que tenia que recuperar el temps perdut i volia aplicar a la disbauxa criteri retroactiu. Ja ho crec que vaig intensificar la meva aportació, fins el punt que vaig encapçalar la comitiva del divendres per la nit. No se'm va ocórrer res més que fer bosetes de confetti per repartir entre els espectadors. Dos anys seguits fins que vaig haver de plegar. Se'm tiraven al damunt i m'havia de barallar amb estranys personatges disfressats de "qui collons et creus que ets tu, jo també hi tinc dret" capficats en apaivagar llur frustració amb 100 pírrics estèrils grams de coloraines. Des d'aleshores ha plogut i ara mateix podria dir que he retornat al pati a fer de nou exercicis espirituals, si bé que sol, sense companys ni missals, això sí carregat amb silencis.
***
Hores d’ara tinc el convenciment, la certesa que és ell qui, molt sovint, escriu. Les millors frases que mai m’hagi empatollat, o això es pot pensar, no són meves, són d’ell. O millor dit. No escric jo. Em relaxo. Anul•lo de tal forma la meva vanitat, orgull, ego, que entro en estat ideal: zero. Ni fred ni calor. Aleshores les paraules juguen entre elles establint lligams, relacions insospitades, isomorfismes, que a mi personalment mai m’haguessin passat pel cap. Ell és qui esdevé una veritable passada i deixa que tot flueixi al seu antull. Com a molt jo, o el que d’això en queda, gaudeixo, posseït, de l’espectacle. Del privilegi de ser el primer lector.
***
Es clar que dubto i tinc atacs d’incerteses. Crec en l’existència de la secta del tipex. El meu inconscient misionarista desenvolupa el vici d’apuntar-me per tot. Desig d’ajudar. Solidaritat. Collonades a manta. Tot plegat màscares per tapar el rostre de la manca d’autoestima. I quan t’adonés, aleshores tan sols desitges esborrar-te de per tot, de plegar veles, d’ engegar-ho tot a prendre vent. Ja s’ho faran. Al cap i a la fi aquest feixuc fardell aspira a voler mantenir la quota –eròtica això sí- de poder. Emmascarar-ho tot amb els seus colors, les seves pintures i les seves bajanades. Blanc de tipex doncs. Renunciar a voler pintar, a dirigir la passada. Viure. Ballar. Nu. Sol.
***
Si n’és de pesat pallisses i plom. Ho sabré jo. Jo que vaig amagar-me pel bell mig del calvinisme nòrdic i ni així va deixar de punxar-me. Sis anys estudiant per acabar fent un tesi sobre misticisme. En sap un niu de teixir teranyines, col•locar hams, posar infal•libles esquers i fer picar la peça que li convé. Fins el fil vaig empassar-me, i aquí em tens. Foll parlant amb fulls blancs. Intentant parafrasejar el sonetista kamako de Port de la Selva “Si pogués acordar raó i follia............. aprofundir ara i aquí seria embolicar la troca, així que millor de moment deixar-ho aquí.. si més endavant me’n recordo ja te’n faré cinc cèntims
***
Llull va establir una mena de teatre de la memòria, o millor dit la conveniència de fer-se cadascú el seu, o això m’ha semblat a mi entendre. Total que si fa o no fa jo en tinc un de molt particular i antivisa, és a dir que és transferible. Del meu repertori d’imatges “Galatea de las esferas” ocupa espai privilegiat. M’entona, m’encandila i em refresca la mnemòtica, especialment per aquella enigmàtica frase que Dalí va oferir sobre aquesta magnifica tela: “Aquest esclat d’esferes ens permet escoltar la harmonia on es troben les sirenes”.
No hi ha cap mot que no sigui hores d’ara per a mi, vital esquer que em fa recórrer els passadissos de la infinita biblioteca d’en Follet. Una passada.
***
Sóc immensament feliç. Avui, el meu cumple, m’he regalat un CD-Rom dels serveis informatius del Vaticà. De fet son sis, però el que més m’interessava era el de Rafael, especialment pel fresc: l’Escola d’Atenes Un miracle tecnològic. Ja no cal anar a Sant Pere, no cal anar fer cua. El CD inclou gravació i mitjançant el vídeo vas passant estances fins arribar-hi. Rafael s’inclou en la composició –marge dret inferior -. Una passada quàntica. Trenca espai i temps i ell mateix, des d’alta dimensió s’afegeix al “Lluiiiiiiiiiiiiiiiiis”. Una passada. Clar que al natural ha d’ésser al•lucinador, però qui és l’afectat que té la paciència gairebé eterna per entrar-hi? Sí que es cert que abans, pagant, si eres privilegiat, podies tenir dispensa papal, rebre indulgències i d’acord amb el gruix de la borsa podies visitar un nombre proporcionat de frescos. Em pregunto si la tecnologia afectarà greument les arques vaticanes nodrides pels tiquets d’entrades. Com s’ho faran davant tanta davallada? Una agència més de viatges que fa figa? El paradís definitivament perdut?
***
Ja m’estranyava a mi. Ja trobava jo rar que la família ni mu. Encerclat pels misteris he anat a dinar, i catacrac. Un pastís gegant on no hi cabien les espelmes. Bufa que bufa i el regalet. Una passada. La Gemma, confabulada, m’havia dut de Roma.. !!un llençol!! m’han regalat. Què? Ara podràs aparcar la lupa t’hi podràs passejar i si et descuides cauràs per l’escala i et fotaràs dins. Oncle, de veritat que els coneixes tots els que hi ha? No em provoquis que podríem estar aquí fins després del Carnaval. Bé, què dius? Poc que em penso pas mossegar-me la llengua. En Meleto era un ximple Un impresentable. Un envejós, repel•lent, podrit.... per la seva culpa Sòcrates va haver de defensar-se i posteriorment prendre la cicuta per dignitat i coherència. Rafael, que segur que ho sabia, va fer justícia i el va excloure de l’eternitat. Sabeu que Rafael és el pare de la fotografia? Què dius? Guaita si no com treu el cap pel marge dret. Diu o no diu “Lluuiiiiiiiiiiiiiiiis”. Oncle estàs ben tronat.. i jo m’he posat a cantar allò de “anys i anys per molts anys...
***
Quasi que deliro contemplant Escola. Amb els anys he disfressat Aristòtil d'Umberto Eco. Al cap i a la fi “novel•la de la rosa” no deixa de ser un brillant i agosarada temptació d’escriure el tractat de la Comèdia del grec. I malgrat hores d’ara el que també hem fa bellugar els llavis és Heràclit. L’hauríem de fer membre d’honor de la comissió del carnaval. Va ser ell qui va adonar-se que la natura es disfressa i juga a amagar-se. Una passada.
***
Ja no em vindrà d’una disfressa. Fa tants anys. Hi tinc tanta practica que ja no ve d’un pam. M’ha semblat d’allò més adient oportú i eficaç apuntar-me a la APGCC , l’associació de professionals de la gestió de la cultura a Catalunya, i per acabar d’arrodonir disfressa, pedigrí i Currículum vitae, també m’he inscrit a la Universitat de Barcelona per fer un Master en Gestió Cultural. I no és maco això. Per què? Doncs perquè se m'ha fotut la baltranada al cap d'haver trobat un nus que hem podria dur cap el fil conductor que va emprar Ariadna per passejar-se pel laberint.
Resulta que a Mexic l'any 1966 hi va haver una reunió de la Unesco. D'allà en va sortir una definició de cultura que m'ha agafat amb la memòria rovellada, la neurona fent pampellugues i la capacitat rumiadora perduda per les cales de la República Independent de la Península del Cap de Creus... aprofundir ara i aquí seria embolicar la troca, així que millor de moment deixar-ho aquí.. si més endavant me’n recordo ja te’n faré cinc cèntims.
Diu la vital i transcendental definició:
La cultura es pot considerar actualment com el conjunt de trets distintius, espirituals i materials, intel•lectuals i afectius que caracteritzen una societat o un grup social...
en llegir-ho m'ha entrat un calfred de cal ample, quelcom dins meu ja ensumava la continuació però primer tenir que posar pau en el meu interior. Una part del meu esperit renegava per haver estat perdent el temps a l'internat llegint el missal en llatí com a substitutiu del Correu de la Unesco del 1966 que m' hagués fet molt més profit. Terrible el sentiment que m'envaïa: gairebé 30 anys tirats a la bassa!! Un cop hem fet les paus i l'esperit ha entrat en repòs he seguit llegint:
La cultura inclou, a més a més de les arts i de les lletres, els models de vida, els drets fonamentals de l'ésser humà, els sistemes de valors, les tradicions i les creences
És a dir: portes obertes de bat a bat a la cultura popular que finalment es pot desempallegar de l'etiqueta de ser de quarta o quinta divisió i es col•loca amb tot mèrit, consideració i reconeixement a l'alçada (si es que la tenia) de totes aquelles propostes semisacralitzades, de snobs disfressats de progres quan no de veri VIPS, que mantenien "el vulgo" allunyat. Apa té: nyak de la vak!! No me'l emboliquis que me l'enduc posat. Però és clar, ara per saber-ne els ets i els uts m'hauré de mamar dos anys de toxos i teories... tot sigui a fi de bé: si més no afegiré al DNI altra sigla estrambòtica: MGCCP. Una passada.
***
No espero pas que els capellans em perdonin, i segur que per aquest motiu proclamo que jo veig molta afinitat entre l’estat de consciència que proposa Dionís, i l’estat de Fray Junoy, o si es vol i prefereix, dels diferents eremites, meditadors i contemplatius. Curiós que el darrer esglaó cap on duu el silenci sigui la mateixa porta a on ha arribat l’escandalós grup de sàtirs i bacants. I si la riallada Dionisíaca fos la clau que obre la porta? Riure per viure.
Que no són els plaers Dionisíacs els que ens recorden l’existència de la plenitud? El màxim de tots, el sublim moment de l’orgasme, no és el que ha creat més addició? Quants enganxats no hi ha? I tot plegat per uns pírrics instants. I malgrat la curta durada, quina petjada no deixen. Sempre i a tot hora la volem repetir. Ni que el metge ho hagués receptat. 3 cops al dia. I entre cada dosis, potser que per fer més agraïda la lenta espera, el plaer de riure. Tot en dansa. Apropant-se el màxim a la sublimitat, a fregar la plenitud mitjançant altra passada.
***
Diuen les males llengües que en Sòcrates era un torracollons. Un plom. Una pallissa de tio vaja, que t’agafava et fotia contra les cordes i blabla, blablabla i vinga corda i mes canya, a veure diguem... I quan la víctima creia que s'havia acabat la tortura, aleshores el savi girava el dau cercant altres interrogants, insatisfet amb les respostes que la víctima oferia als dubtes essencials: qui, quan, on, com, perquè, quant,
La qüestió, a simple vista, sembla ser voler fotre la tabarra, tan sols. Ara bé. A què venia tota aquella interrogació? Censor? Periodista groc-rosa? Quin profit en treia de fer trontollar totes les veritats absolutes, totes les conviccions, tots els dogmes que s’hagués empassat la víctima del dia?
A mi em dona la impressió que fou el primer adepte reconegut a la secta del tipex. Esborrar. Tot el dia posar blanc allí on hi havia escrit ves a saber tu què. Bajanades que afectessin quantitativament i qualitativament. Quantitativa per la de hectolitre que calen per esborrar malentesos o pitjors assimilats. Qualitativament perquè l’anterior es directament proporcional al grau de felicitat i joia. Quanta més blancor més innocència: blancor: escopir: vomitar: rebutjar: quedar net: pulcre: pur
***
A Escola d’Atenes, Sócrates, visible a mà esquerra, molt a la vora de Plató, té quelcom a les mans. Icona de les màscares que demanava que es treiessin els disfressats? Síndrome del Daimón? de Dionís? de Diotima? Qui lo sa?
***
Sócrates, ho reconec, em te captivat i fascinat, constantment cerco lectures sobre ell. Sempre abans d’obrir la boca o d’entrar en un banquet per fer el discurset li calia fer una mena de concentració, de prèvia meditació, com si hagués de connectar ves a saber què. El palangana d’en Meleto, enlloc de reclamar un altar, l’acusava precisament d’estar en contacte amb la divinitat. Els casos més esgarrifants estan a Fedre, jo n’he recopilat per la posteritat una bona pila, com si fossin la meva particular col•lecció de cromos i així poder fer intercanvi dels repes:
Mira, tenint una certa plenitud al meu interior, em sento capaç de dir coses que no serien pas inferiors a les que han dit savis antics.
D’on trec això per dir-ho? Mira, noi inspirat, tenint una certa plenitud al meu interior, em sento capaç de dir coses que no serien pas inferiors.....
Veniu, oh muses, que mereixeu el sobrenom de veu lleugera...
... si en el transcurs del meu discurs sóc posseït pel deliri de les nimfes; no te’n meravellis, ara mateix en efecte, ja comença a sonar-me tot com un ditirambe
... quant estava a punt de travessar el riu, amic meu, se m’ha produït, aquell senyal diví d’inspiració que m’ és propi i que em sobrevé sempre que estic a punt de fer quelcom; m’ha semblat sentir una certa veu que provenia d’ell i que no em deixava anar si abans no em purificava, com si hagués comès quelcom.....
.... els bens més grans se’ns produeixen mitjançant el deliri, que constitueix sens dubte un dó que atorga la divinitat
... el deliri... és més bell que la sensatesa, ja que l’un prové d’un déu mentre que l’altra es genera entre els homes
...la tercera forma de possessió i deliri prové de les muses
...Es allí on l’anima es troba davant del seu combat penós i suprem.
...L’essència que no té color, que no té figura, que tampoc pot ser tocada, l’essència realment existeix, que només potser percebuda per la intel•ligència, pilot de l’ànima, i al voltant de la qual es genera la veritable ciència
...És allò que ocupa aquell lloc.
***
Sovint el follet em llença llibres. Avui un ha caigut a les meves mans. Absolutament fora de temps, s’ha avançat una estació. És llibre per llegir a la tardor, quan arriba la caiguda de la fulla. L’època més literària de l’any. Ensopiment. Pots veure l’espectacle des de darrera de la finestra. Deixar que l’aigua s’estavelli contra el prisma i regalimi el seu lament per no haver pogut refrescar-nos. Època també de reflexions, meditacions i alguna que altre emprenyada. Per exemple en prendre un cop més una joia d’Octavio Paz. Nobel que no fou... com tants altres.
Fa anys que recomano una lectura del mexicà. Tracta de l’amor. Ell diu que vol elucubrar sobre sexe, erotisme, dues de les claus humanes. Fascinant i meravellós. Alliçonador com tots els que fa. Altra història es que estiguis d’acord amb el que diu. I fins i tot, també és altra història quelcom molt curiós que a mi m’ha passat amb ell. Llegint-lo detecto absències, la qual cosa em deixa amb el irresoluble dubte: Previstes? En tot cas gràcies a ell es produeixen i són també prou significatives.
En cap moment parla de la sensualitat caribenya. M’estranya molt que no consideri el tema musical. Aquella divina frase que precedeix l’erotisme de la salsa, la rumba, o qualsevol dels belluga belluga que tant bé entonen, pura i senzillament perquè “me lo pide el cuerpo” Una passada.
***
La base de dades del follet creix de forma alarmant, com si tingués una erecció semiòtica impossible d'arronsar. La culpa? Haver afegit codis visuals. No satisfet amb les elucubracions assagístiques ara m'ha donat per col•leccionar "cromos". Per exemple avui he vist un Silé dalt d’una ase. Immediatament m’ha fet pensar en Sancho Panza i la seva illa Barataria. La visió? Un admirat de Velázquez, admirat aquest per Dalí. Tiziano. Ciutadà de Venècia. La tela? Bacó i Ariadna. Ella la de fil. Ell, la versió romana de Dionís. Enganxat com un babau a la xarxa d'internet, he volgut fer un passet més enllà. Apa aquí. A la vora de 800.000 sites em tocarà visualitzar. Una d'elles m'ha arribat a l'ànima. Es tracta de una visió sobre "Midsummers night dream" de Sir Joseph Noel Patton. Allà pla no hi ha tiberi per desllorigar, intercanviar... com si fos un Bosco, però no tan moralista ni tan sofisticat. Gràcies a Internet hem perdut les amistats. Ara resulta que el tríptic el Jardí de les delícies és una mena de prevenció de la luxúria, una mena de catàleg del que no s'ha de fer si es vol anar al Paradís, i malgrat que jo sóc devot i adepte a la resignació catòlica, m'ha fet emprenyar la disfressa que empra El Bosco per simbolitzar el pecat de la luxúria: ha emmascarat un mussol!! I jo que tenia un pòster d'ell ben a la vora del de Magritte i altra de Dalí i tot plegat per la meva dèria en col•leccionar mussols, símbol de saviesa, ara com els dic jo a les meves filles que ens han trastocat la interpretació. Què no en pensaran del seu pare, en edat fatídica, pitopàusica, precisament i just ara que estan en edat d'inquirir riquesa de detalls sobre la semiòtica de la reproducció? Haig d'amagar l'article? M'haig de disfressar d'inquisidor, o senzillament hi calo foc? Què en son de torracollons els camins d'internet....
***
Sóc un "paio" molt afortunat. M’adono que dedicar-se al sidral aquest de la cultura té la seva funció terapèutica.
Gairebé que amb cada projecte m’haig de disfressar de quelcom nou. Ara Carnaval. Ara Funeràries. Ara Periodista. Ara Relacions Públiques. Ara guia turístic. Ara fred com el gel... i així anar fent.
Suposo que és aquesta actitud la que recomanava en Gardner, “El món de Sofia”, la capacitat de meravellar-se cada dia, de fer que cada dia sigui quelcom nou. Sense anar més lluny Robert Holden, el de la Clínica del Riure de Birmingham, coincideix en el diagnòstic. De fet el Teatre grec deuria aparèixer per contagiar quelcom semblant. I agradi o no, la capacitat artística es dedica precisament a aquesta funció. Descobrir dia rere dia un nou mon dins aquest mon. I val a dir que són sinergètics. Com més en descobreixes més n’apareixen. Un nou tema energètic doncs, i tema altrament de reflexió. Quants no en trobaria la humanitat si s’estimulés aquesta vessant?.
***
Dec notar les energies. Cada vint-i-un de mes m’arriba una genialitat. Aquest mes de cumple ha sigut molt especial. Molt adient per practicar el meu esport preferit: La cadireta rumiadora.
Art i Religió neixen d’un desig insatisfet. Fins aquí d'acord, però... quin? Eròtic? Místic? Espiritual?
***
L’avi m’ha regalat una novel•la, és sobre un pintor holandès i m’ha semblat que t’agradaria. Curiós és que ell no sap que precisament Vermeer és el number one de la particular llista de Dalí. El follet que ataca per babor. Com si no s’explica que precisament Londres hi hagi una exposició i que Muñoz en parli??. Segur que riu mentre jo escric. Vermeer va clissar la bellesa del instant en que una noia aboca la llet. Gest efímer. Fugisser. Proust se’n va adonar i posteriorment Dalí ho va entendre immediatament. I ara jo gràcies a tots ells he descobert l’analogia de l’all i oli, o si més no de la seva poderosa virtut: la repetició.
Per fer una bona morterada calen ingredients bàsics, diria que asèptics, no adulterats, productes de la terra, i oli d’oliva, El ritual però no té cap mena de gràcia si no s’afegeix citrell i morter. Aleshores cal matxucar els alls fins fer-ne esponjosa pasta que l’oli, abocat amb esglai, lentitud, parsimònia i precisió, anirà homogeneïtzant fins donar-li la consistència que permet creure que s’ha creat un producte nou, i malgrat ha de tenir el sabor de tots els ingredients, és el que avui en dia en diuen textura del sabor, quelcom molt semblant a la textura de la tela: és la suma la que provoca la vivència d’uns instants pletòrics, desempallegats de contaminacions, asèptics. Fixats tan sols en la vivència fora d’espai i temps.
Intens i viva és l’experiència ja que un cop passada l’ésser humà es desviu per tornar-la a sentir. L’esperit, l’anima queda moll, xop, amarat d’un regust que vol tornar a experimentar. Repetir doncs com l’allioli, El que passa és que un cop desperts, un cop retornats cap a la dimensió terrenal, fotem etiquetes a tort i a dret, que si esperma, que si orgasme, que si plaer dels cinc sentits, que si sons, que si música, que si bellesa, que si èxtasi, que si dansa, que si ball, que si misticismes......
Tot plegat un considerable galimaties provocat per la vivència de la immediates, o si es vol clar i català, gens pelut ni sofisticat; la banalitat de creure i pensar que podem viure eternament en aquell espai fugisser que quan vol apareix.
Eterna arrogància humana que creu poder-li prendre el tresor que du a les mans el Duende, el daimón, l’àngel, la musa, la deessa.....
Déu ser per la suma de tot plegat que els sufis tenen aquell corprenedor adagi que diu: “Quan l’home pensa, Déu riu”.
***
Avui he trobat una noticia súper guai a la premsa. Ara resulta que a Barcelona hi ha un Institut que es dedica al riure com a forma de teràpia. Hi haig d’anar volant, abans que comencin les sessions i no puguin obrir-me la porta.
***
És molt probable que Eurípides finalment s’adonés, a temps.. afortunadament, que el mite duu màscara. Vull dir que la força de Dionís rau també en la particularitat de ser una força invisible, existent per si mateixa, i que s’allunya del logos que ni el pot copsar ni, afortunadament, controlar. Aleshores és quan el dramaturg-comediograf grec decideix fer la gran obra de la seva vida just per donar a conèixer l’essència del tema. S’empatolla el babau d’en Penteu que beu oli i de quina manera.
La lliçó no pot ser més clara. Pots atansar-t’hi per viure’l. Ara bé quan intentés tan sols prendre’n possessió, aleshores és quan treu les dents i deu n’hi do com queixala. Nyac.
***
És senzillament genial. No puc registrar-me tot sol com a associació. Em diuen que em cal ajut. I dic jo. Per fer què? Poc que en vull pas jo de cooperació. Calers vull. Justa la fusta: per això mateix t'has de registrar. Així l’Ajuntament sabrà qui sóc i puc optar com qualsevol vilatà a sol•licitar una subvenció. Però clar abans de passar per l’embut, primer em toca fer-me la foto per la posteritat. Mínim cinc. Apa qui. Això pla és un disbarat. Que no entenen que ens haurem de reunir, si més no per fer l’acta anual? Que desconeixen que això es fa després del consabut tiberi que paguen els socis, sinó de què serveix la quota, apart de justificar la petició de compte bancari amb tres signatures per treure’n i cap per posar-ne? On viuen? En canvi un sol s’ho pot fer a casa. Sí que és cert que amb la dona, amb la mateixa que està obligada a signar amb altres tres perquè ell, jo doncs, estigui feliç i no emprenyi. Quin desgavell Déu meu!! Però què hi farem. De moment ja he avançat la quota per vinticinc anys. Amb aquest import s’ha finançat la ueb. Altra cosa no però uebs...
Sincerament no li veig tant de mèrit ni tant d’altruisme. És tot molt més prosaic. He anat recopilant informació a dojo sobre l’humor. Cinc carpetes plenes tinc. Que redimonis n’havia de fer sinó donar-ho a conèixer? Jo ja ho he llegit, ara li toca a la resta. Així de senzill. Tot és allà dins. Fins i tot com fer-se soci, o benefactor anònim de pela llarga (que es noti que a més de uebs tenim sentit de l’humor) o una cosa molt original pel dia del pare, la mare, el fill, la filla, l’aniversari, el sant o qualsevol promoció de la Unesco que exigeixi fer un present. Hem creat el “Tu sí riuràs”. Això sí per un any. Un obsequi que es pot regalar a qui es vulgui, i després ja s'esborrarà ell tot sol. Fa maco, queda bé i posem paquetet i llacet. Abans de començar, l’associació humor més salut, ja és coneguda arreu del món, excepte a Roses, on es presentarà el proper carnaval, com a pas previ a la riureteràpia, Una assignatura que caldrà potenciar. Tips i farts sí, segur que sí, però de riure.
***
El follet m’ha fet una trapella picadeta d’ullet. Diu: hauries d’enumerar aquestes glosses si més no per saber on has d’incloure algun que altre pensament que de sobte jo et pugui enviar. Dit i fet. I quan anava ja pel 72 de sobte m’ha arribat el missatge subliminar disfressat com sempre pel bell mig dels missatges xifrats, críptics, hermètics que em fa arribar. Ara vol que faci un sonet!!. M’explico:
El sonet com a forma de versificació és l’únic sistema mètric que ha resistit el pas del temps. Potser que la màgia l’explica Foix quan li regala el secret a Brossa: Si saps fer un sonet faràs el que et donarà la gana. Perquè? Doncs igual que la passada, igual que qualsevol acte humà, és recepta misteriosa, cal experimentar per conèixer els profunds recursos implícits. Un sonet són 14 versos endecasilabs, la qual cosa ja ofereix una mena de sintonia que l’escriptor ha d’anar clissant. Amb el temps la màgia poètica es deixa seduir pel ritme que marca l’eròtica relació entre el mot i silenci. I com deia Lorca, si bé que parlant del “cantaor” el públic, el lector percep si hi ha o no enganyifa, és a dir si té o no té duende, si allò escrit es sublima i estableix contacte o si es merament una vulgar enganyifa de pedant sicari de la ploma enlluernat solament per la glòria enlloc de il•luminar-se amb la comunicació. Val a dir que Foix coneixia perfectament el mapa geogràfic iniciat pels Fideli Amore, Dante un d’ells, del sonet, i que malgrat les fronteres avui en dia encara segueix practicant-se en aquest espai mediterrani però ara ja disfressat de català, espanyol, francès, italià.
Genial la proposta del follet i m’hi penso esmerçar de valent. Lúdic aquest repte d’emular passada i sonet especialment si es considera que el còmput total és ple de valors esotèrics. 14 versos de 11 són 154 cop rítmics i la suma d’aquests dona el valor suprem 10, la unitat nascuda de la suma de la dualitat, és a dir 1+0= 1.
***
Anys enrera la passada era plena d'altra mena de màscares. La dictadura franquista ens va fer una mala jugada, primer va dir que allò era un “baile de disfraces regionales”. Sigui. Sempre i quan fem la passada. Però el fotut va venir amb la condició sinequanon que varen imposar. Nada de antifaces ni màscaras ni artilugios que oculten la identidad del individuo. Sigui. Sempre i quan fem la passada
Abans era un element imprescindible per jugar a estats de consciència, fos mitjançant el teatre, fos mitjançant el carnaval, dues formes de fer el mateix, si es vol, la personificació, l’aparició d’altra persona, a l’escenari o a la rua, i en ambdós casos s’emprava el mateix element car ajudava de valent a assolir l’objectiu, tan sols possible quan l’escenificador s’amagava darrera una màscara. Ocultar el rostre. Amagar tota mena de signes que poguessin enterbolir el propòsit de donar vida a un ser nou. I curiosament, arreu del món, succeïa la mateixa sincronia antropològica: no tot romania llunyà, no tot quedava encobert, sempre, arreu, els ulls eren visibles, els ulls de l’actor mantenien el fil amb l’univers que es volia deixar enrera.
Diuen que avui en dia l’ésser humà ha evolucionat tant i tant que ja no li cal la màscara. És molt probable que les arts escèniques en general hagin fet seu el missatge d’Antonio Machado i per aquest motiu actuen a rostre descobert, perquè com deia el poeta “no se trata de ponerse una máscara, sinó de sacarse la que se lleva todo el año”. I jo que sóc molt observador, crec que ara més que mai aquest percal de màscares i rostres és més simptomàtic que abans i que per tant ha adquirit la màscara nova dimensió i nou format estètic. Avui en dia les màscares tan sols tapen els ulls, s’empren tot l’any i a mi em sembla que deu ser per quelcom inconscient vinculat al que deia Machado, on cal afegir l’adàgio popular sobre els ulls que eren apreciats com a mirall de l’ànima. Doncs bé, per tot plegat crec que hi ha tanta gent amagada darrera ulleres fosques que tapen i no deixen veure la buidor on viu llur ànima.
***
El follet no deixa de ser un signe que, mitjançant el món antropològic, vol senyalar el mon místic. Diria que un és la teoria i la suma d’elements que t’ajuden a saber contactar amb l’altre i el mon místic seria l’estat de consciència que ha transgredit la vinculació espai-temps. Un i altra han assistit a innumerables bateigs que amb el llarg del temps els ha endinyat etiquetes amb diferents mots, però de fet tots apuntaven vers allà mateix. I ara un cop sabem això, potser que seria una mostra de civilització asseure’ns tranquil•lament tots a taula per veure la cole dels cromos. Tinc, tinc, tinc, no tinc, no tinc, canvio repes.
A Turquia es pot assistir a l’espectacle místic de la dansa dels dervixes que entren en estat alterat de consciència. El més meravellós de tot plegat és el nom de la ciutat on això succeeix, una mena de joc trapella del follet: Konya.
***
Ho tinc més clar que l’aigua. Ens manca un sentit. A més dels cinc existents que ens donen la percepció ordinària, tenim el sisè que seria el sentit comú. Si li féssim cas tan sols treballaríem cinc dies a l’any per carnavalar la resta, els 360 restants. Com que això té caire d’utopia quimèrica, i d’aquestes ja n’hem mamat forces, convindria establir una mena de pont cap un futur en que realment o republicanament s’emprés. Aquest pont podria ser el setè sentit: l’humor. Ja tenim doncs facultat per suportar la llarga quaresma.
***
Jo no trobo res d’estrany que ells es disfressin d’elles, per molt seguit i per molt continuat i per molt reiteratiu que sigui. És més, ho trobo lògic, coherent, versemblant i fins i tot terapèutic. Entenc que déu ser l’únic cop a l’any que “els homes” deixen parlar la dóna que duen dins. O és que potser no són híbrids de mascle i femella? Alguna cosa deu bategar pel subconscient i reclamar dret de presència.
***
No sé.. em dona la sensació que Chesterton filava molt fi. Allò d’humor religió del XXI, cada dia ho veig més clar. No diu l’humor que cal riure’s d’un mateix? No significa aquesta suggerència anular el jo? I no és aquest el sublims propòsit de l’espiritualitat?
***
Vaig cometre un lamentable lapsus, que ara puc esmenar. Quan vaig establir el quadre de mitjans d’accés a la divinitat, vaig eludir l’humor. No el tenia aleshores tan clar com ara que gairebé en sóc profeta, devot, fidel i assidu practicant. Veus què vols. Passar i afegir. Anar xop sí, però amb la tovallola sempre a l’abast.
L’experiència de la divinitat, unitat, consciència còsmica, Déu... tot plegat ampli diccionari per senyalar el mateix territori, creia jo que s’obtenia per via directa, per via esporàdica, o per vies indirectes. La via ascètica depenia de les tres famoses fases purgativa, il•luminativa, unitiva. La directa era gairebé un miracle que no podia quedar fora de l’esquema. Les vies indirectes era les que oferien més complicacions, i jo per acabar-ho d’adobar hi vaig afegir llenya al foc. No podia excloure de cap de les maneres l’art, ni l’amor, ni l’educació de cos i ànima que duen vers un nivell espiritual, com tampoc podia excloure els accessos químics que obrien les portes als estats alterats de consciència. Aquest darrer gruix era, i és, el més problemàtic ja que ni jo ni cap cap és suficientment objectiu, Tots duem impresa una moral i uns codis que ens fan considerar bo o dolent segons quins mètodes. Vaig intentar fer-me el sinòptic i limitar-me a fer llista exhaustiva. Elixirs, pocions, brebatges, píndoles, herbaris, bolets, flagel•lació, dejuni, interrupció del somni, aïllament sensorial, tantrisme, hipnosis, abstinència sexual... cabien dins d’un armari que els jocs lingüístics em permetien qualificar de “Almario”, que durant anys i anys diferents societats, grups esotèrics, sectes religioses de tota mena han emprat per establir contacte, la qual cosa si més no ja indica que és possible en aquesta realitat, en aquesta dimensió, en aquest món, la qual cosa faculta positivament el desig i la voluntat de solucionar-ho en aquesta passada, sense haver d ‘esperar la mort per entrar dins altre.
Per aquells anys jo era un absolut ignorant de la física quàntica i dels vincles que estableix amb l’humor. Desenganyats ja per les efímeres aportacions de les teories atòmiques i seguint l’advertència d’Einstein, l’estudi de la física condueix a la metafísica, finalment l’ésser ha trobat la resposta: mai ho sabràs, ets massa limitat. Ens és del tot impossible entendre com els darrers esglaons de la matèria són alhora corpuscles i ones, i el més esgarrifant ens arriba quan constatem que l’observador altera l’observat. Hores d’ara comencem a entendre, de la mà de la tecnologia virtual, que tot plegat pot ser el que ja deia la lite, però ningú s’ho pren en serio, producte de la ment, un somni, una quimera, i també alhora, i aquí hi ha meravella, una suma de totes les capacitats energètiques dels éssers humans que han creat realment el que s’han cregut. Constatació que obre moltes més finestres que no pas estels hi ha pel cel quan el sol va a dormir. Què hi pinta doncs l’humor? Anul•lant, relativitzant, posant en dubte, permet justament creure i pensar que tot plegat és una immensa falacia, una broma, una riallada que realitza l’energia quan veu el temps que perdem intentant-la atrapar, arribant a la hilaritat sublim quan s’adona que tenim el vici de buscar fora el que ja duem dins i que tan sols cal activar. Aleshores és quan l’humor, l’alegria de viure, el desig de plenitud confabulen per connectar precisament amb nosaltres mateixos. Jo, feble humà, empro una imatge per a recordar tot aquest sidral: “Galatea de las esferas”, l’energia es concentra per crear bellesa, i tot és energia i res hi ha més lluny d’ella.
***
Dues consideracions sobre ahir quedaren pel bell mig de la tecla. Ja que m’ha donat per l’autoretrat intel•lectual hauré de dir que jo tinc el convenciment que fantasia, il•lusió, imaginació i tot el que produeixen existeix realment. Altre història molt diferent és saber com redimonis ho podríem fer per connectar-nos-hi, i anar-hi com aquell que agafa el pont aeri va i bé. El principi del quòrum universal, de la unanimitat, la qual cosa és ja un miracle, diu que ni es crea ni es destrueix, tan sols es transforma.
L’altra anotació, ja molt més espiritual diu que jo crec que tots i tot formem part del mateix i que per tant estem interconnectats. Com i perquè no en tinc ni flauers, però quelcom dins meu em diu que així és. I ja per arrodonir aquesta darrera troballa ascèticament mística afegir que amb els anys he arribat al convenciment que Dante tenia més raó que un sant i que el darrer vers de la seva monumental comèdia hauria de ser el primer i l’únic manament que Unesco suggerís arreu del planeta: l’amor mou el sol i les estrelles, amb la gravetat que és una energia sinergètica, quanta més se’n empra més n’hi ha, i sé que aquest darrer pensament és molt dur pel raciocini, però també sé que jo no sóc solament raó sinó quelcom molt més profund que dia rera dia, passada rera passada vaig descobrint pel meu propi bé i de tots aquells que m’envolten. Amen.
***
La mateixa passada és la que em provoca un sentiment molt concret vers els humans en general. Me’n fio molt més dels passats que no pas d’aquells que volen controlar, mesurar i massa sovint limitar la passada. Al cap i a la fi jo sóc treballador, indirecte, d’Unesco, Gestor Cultural i per tant res faig desinteressadament, poc que en sabria pas. I tots aquests profetes i gurus de l’eficàcia, l’estalvi, el management i altre llarg missal de repertori iconoclasta per a mi que no pateixin que ja els faré un altar, jo ja sé on.
***
Tens tota la raó i és veritat que no t’havia pas comentat perquè vaig apuntar-me a l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya. Sempre m’han agradat les minories per allò de dur la contraria ja que pel dret no ens aclarim, o millor dit no s’aclareixen i vet ho aquí. Altrament poc que se m’escapa pas la immensa ironia implícita en el fet de gestionar la cultura, però diem-ne que és concessió de cara a la galeria ja que tots aquests que no fem res desinteressadament no podem deixar segons què en mans de segons qui, i per tant, mentre duri la passada una mica de pragmatisme embuit i amarat de les iconologies, manaments i oratoris de la religió del melic, cap mal ens fan. L’Associació si més no té l’antídot i tots ens vacunem per no agafar segons quines contagioses malalties endèmiques.
Li estaré eternament agraït al follet per haver-me fet intervenir en moment fantàstic. Hi ha tanta feina a fer, haig de llegir tants i tants estudis i llibres sobre el tema que m’estalvio aquesta aberració mental televisiva d’avui en dia. Altrament com que no la veig ni ensumo, les meves energies no es dilapiden fent els comentaris ni les tertúlies de matí, migdiada, tarda o nit sobre “has vist-vas veure”, on la meva presència no es grata, ja que solc fer de paret. Això em permet anar tot l’any d’extramarrestre i sonat que fa cabòries sobre la ximpleria del Carnaval. Si sabessin el favor que em fan!! A més a més ara que he descobert tan ric filó perquè em deixin tranquil, he incorporat al meu club del solitari dos estris que encara subratllen més tot l’anterior. Duc permanentment un mini bloc de notes amb un llapis que ha de tenir goma a una de les dues puntes. Així quan algun impertinent malgrat la meva coneguda i sabuda ignorància intenta fer un apropament per babor, jo immediatament contraataco amb allò de perdona que ara mateix m’acaba d’arribar una noticia fenomenal i l’haig d’anotar abans no se m’esborri. Tàctica que el deixa amb un pam de nas, i el que és millor la boca segellada. Una passada.
***
Podria ser que un argument que tinc anti-tele t’anés bé, al moll de l’ós i per això l’anoto. No és pas la meva secta. És més llur programa religiós em deprimeix. Fixa’t que, ara més que mai (ho sé pels diaris), li foten canya a les lamentacions, al mite de la vall de llàgrimes que tant profit ha donat. Però anem per pams. Patir, plorar, és l’antipassada, l’anticarnaval, com si diguéssim la Quaresma institucionalitzada. Són els fills de la fertilitat de la mare que els va parir que es neguen a viure. Ploren constantment per trobar el consol i les carones de la mare. Sempre disfressats del pobret de mi veniu-me a consolar que he acabat els mocadors i la fabrica de paper s’ha cremat. És a dir negació absoluta. I justament aquesta vall de llàgrimes rep diari a diari el fàrmac, tres cops al dia, tots els dies de la setmana, mai fan vacances, del telenoticies. Ni equivocant-se en donen una de bona. Tot es negre, depressiu, sense color. Tètric. Penós. Podrit. Escatològic. I és clar, els adeptes li segueixen la veta.
***
Avui m’han donat una noticia sensacional. Un grup cultural de Roses vol que faci una xerrada-disertació sobre tema en blanc. Jo ja els he advertit que jo desinteressadament nasti de plasti. I l’interlocutor, que deuria de tenir el diccionari a l’altra punta del poble, emprenyat m’ha dit que ells no paguen un duro. I a tu qui t’ha dit que jo.. si és que no penseu en res més.. tot el dia el caler al cap. Finalment ens hem entès. Hi ha hagut consens i em deixen fer una exhibició de Kulturisme. Ja ho sé que el diccio no la registra amb k, i si vols que t’ho digui molt mal fet, perquè ara resulta que me l’han disfressada. En Wilber, tot un crack, ja diu que la k és d’arrel grega i diu molt més que la c, especialment quan parla de Kosmos-Cosmos. La K grega inclou elements espirituals i mentals que l’altra rebutja, i mira per on m’ha vingut que ni regalat. Molt adient.
Hores d’ara estic atrafegat amb el Kulturisme. L’altre, el culturisme de la musculatura, no sorprèn ningú. Allò del body, el fit, estar tope guai i bollicao són ja semantismes acceptats i la cultura de la musculatura és quelcom molt ben vist, aplaudit i encoratjat. L’altre, el de la K, es figa de diferent paner. Qui deu estar més hores fent estiraments, exercicis, etc etc, en C o jo amb la K? Suposem que tots dos per igual. Aleshores què redimonis té d’estrany que jo vulgui parlar del Follet? Estic degudament autoritzat, titulat, col•legiat per fer-ho, i malgrat l’evidència, el vilipendi, la calumnia, el despit i la llarga arrel d’improperis que s’hi afegeixen, no acabo de convèncer. Ho palpo a l’ambient que la meva neuronal musculatura no rep el mateix tracte que la fisiològica. Per què? Per quins set sous els que ens dediquem a donar a conèixer el que sabem, el millor possible hem de patir aquesta espècie de complexa? Per què ens hem de camuflar, amagar, gairebé ocultar tota la nostra capacitat? Que en van sobrats? Fem nosa potser? Fora de lloc? Som arrogants, pedants? Creguts? O és més aviat tot plegat és el lament d’un profund malestar amb si mateix? El clam d’una capacitat, latent, engabiada, que en detectar presencia i afinitat gemega i plora? O potser és que els sentiments d’inferioritat també han après a disfressar-se i amb descarada paranoia senyalen aquell que just els vol despullar amb el pitjor dels dits, amb aquell que quan senyala diu “on va vestit d’ostentació”?
El meu bon amic, el culturista, pateix i a la vegada gaudeix de valent preparant l’exhibició i fins i tot això compartim. Les diferències venen amb el tracte que rebem un cop acabem el numeret. El meu te molta menys audiència i l’enveja que ell sentirà a la pell jo estic comdemnat a ni ensumar-la.
***
Ho tinc perfectament entès i assumit: El factor clau que belluga i fa moure tota la disbauxa carnavalera és el temps. Quantes vegades no hauré sentit allò de “depèn del temps...” per a saber si hi havia o no hi havia passada i per tant gresca, xerinola. Com a rosinc en actiu i per tant membre de la tribu rural carnavalera - no tan sols els de la capital tenen tribus- jo ara també practico els rituals iniciatics: Sóc pare. Així que quan les meves filles em demanen un veredicte inapel•lable, si més no per a tenir algú a qui endinyar la culpa (segona part del ritu iniciatic) en cas que no d’allò.., jo que sóc lletraferit les hi faig veure la dificultat del tema i m’amago darrera una cançó que vàrem aprendre junt quan elles dues varen rebre el bateig carnavaler...amb el papi disfressat de tercera bessona...la mami és nòrdica, pateix de valent i es cuida dels rimembers, l’àlbum i els copyrights del vídeo i succedanis. La cançó? Quina cançó? Ah sí, la cançó. En aquella ocasió pla la vaig haver de ballar. Diu així:
"Si dius "quin temps fa!",
em parlaràs del clima.
Si dius que "perds el temps",
és que el temps t'amoïna.
Si assegures que s'acosten temps dolents,
et diré: "sis plau, no cridis el mal temps".
Si dius "en aquest temps"
parles com si fos "ara".
Si és "en un altre temps"
és història passada.
Molt sovint no tens ni temps d'arribar a temps.
De vegades de temps lliure no en tens gens.
Si dius "Temps era temps"
m'explicaràs un conte.
Si demanes "temps mort"
és que et cal una estona.
Sempre vols aprofitar el temps que tens,
però el temps passa mentre vas parlant del temps.
Una passada. La millor foto que mai se m’hagués acudit sobre el Carnaval, amb un temps omnipresent, polisèmic, multicultural, que per ser coherent gaudeix d'allò més amb les disfresses que amaga darrera el seu armari semiotic-semàntic
El darrer vers ja és simptomàtic, em recorda els procesos d'iniciació tribal quan jo era menut i anava a la SUF...aprofundir ara i aquí seria embolicar la troca, així que millor de moment deixar-ho aquí.. si més endavant me'n recordo ja te'n faré cinc céntims.
El temps és clau històrica. Nosaltres, els rosincs fa molt més de 2500 anys que celebrem el Carnaval. De fet no tan sols som la ciutat més antiga de Catalunya (mira si en fa de temps que la resta n'hi ho recorda!!) sinó que som la pionera en això del Carnaval. Enlloc s'ha pogut trobar cap mena de documentació que certifiqui exactament i amb rigor en quina època de l'any arribaren els grecs a Roses. I malgrat la mancança jo tinc una teoria que podria demostrar quan sortiren de l'illa. Està concebuda des d'una perspectiva biològica genètica que no exclou, per a presentar dades empirificables, realitzar una exhaustiva investigació de caire "copulatiu-orgàsmic", que impliques tota la població. Rosincs i rosinques amarats doncs d'ADN demostrarien de forma irrefutable llur procedència carnavalera.
Sortir de l'illa de Rhodos per anar a la recerca del paradís, fou una passada. Llarga. Molt llarga. Plena de paranys, tempestes i mal temps. Molt mal temps. Gairebé el mateix que va fer el 1999. Ni els termòmetres sortiren al carrera a veure-la. Cinc sota zero. Però ells duro. Canya i marxa. "Mal temps? En mala hora arriba. En fa de temps que esperem aquesta nit!" I apa: una passada. Peti qui peti. Mani qui mani. Aleshores ho vaig veure clarissim: quina manera de fer el grec!!
***
Apa que no me’n he fotut pas de disfresses. Buah. Una d’elles encara la recordo amb especial admiració. Amb la tesi sobre mística sota el braç vaig tornar convençut dels valors espirituals inherents a tota lectura. Tant va se així que vaig formar part del gremi de Llibreters de Girona. La llibreria de la família prenia nou rumb. Durant cert temps hi anava amb una bata blanca. Pulcre. Neta. Ben planxada. On vas amb bata? A treballar mira aquest, què té d’estrany, que potser no la du el farmacèutic, per quins set sous haig de ser jo diferent? Jo ho tenia clar, ell, en aspirinetes, es cuidava de la salut biològica, jo amb la meva papirodèria ho feria de la mental, l’animal, d’ànima. Guarir mentalment mitjançant aquell producte que la Generalitat anys enrere s’atreví a receptar com aliment. Alimenta el teu cervell. Fantàstica campanya, perfecte eslògan per una mena de personal al que tota la xarxa semàntica del tiberi l’encandila de valent. No van blancs també els cuiners? Més raons encara per aconsellar el que vaig fer. Enviar la proposta per triplicat al “Ministerio” a fi i efecte que dignifiqués la professió. Hores d’ara encara no he rebut resposta. La deuen estar llegint, desxifrant, i malgrat haver hagut de tancar l’establiment per manca diem-ne que de quòrum, aquesta manieta de la recepta encara la practico sovint.
***
Mira per on parlant de lletres, m’ha vingut com un rampell al cap, una curiosa incògnita que tenia jo de ben jovenet quan anava a primera fila de la sala de ball, i no pas a mirar les calces de la que cantava mig despullada aprofitant que la comissió havia llogat orquestra de Carnaval, res d’això. Jo m’atansava perquè sabia que quan toquessin els balls d’agafa-la que no caigui segur que tocarien una cançó que em tenia molt intrigat. La lletra era enigmàtica. Segons què diuen i quan ho diuen són classificades amb diferents etiquetes podent-se donar que la mateixa cançó pugui ser d'un romanticisme melós, seductor, eròtic, però també tot el contrari, es a dir llefiscós, empalagós, avorrit... No fallava mai, el de la trompeta mirava la nena, aquesta la pianola i aquest feia allò del onetwothree, que com el llatí com que ningú l’entenia quedava bé.
"Reloj no marques las horas porque mi tiempo se acaba" i jo mirant els braços i tots duien rellotge, casualitat que encara afegia més misteri a la condemna eterna de passar-me la resta de la vida sota les calces d’aquella nena bufona. Amb els anys he sentit altres boleros de pa xucat amb oli, també el binomi Carvalho-Montalban m'ha permès descobrir racons amagats del bolero, però noi amb aquesta no hi ha tu tia. És d’allò més estrambòtic que mai he sentit cantar. Quina manera de perdre el temps.
***
Ara que tant es parla de disfresses biològiques, de genètica, cromosomes 21, 22, X,Y, com si fossin tots plegats els “signes” d’un llarg llibre que diuen que permetrà descobrir-ne autor, editorial etc etc potser que caldria recordar l’aspecte genètic, cromosomatic de la llengua, o millor dit del mal ús de la llengua.
Ja abans de fer la primera passada va haver d’intervenir la llengua, per molt gutural que fos. Ella ja hi era i marcava ritme. Diuen que des d’aleshores que la humanitat va establir el vincle llengua pensament, sense que avui en dia s’hagi esbrinat si fou primer una o altra. La qüestió es que la llengua sempre ha anat lligada a la ideologia. Les paraules configuren la cognició i com si es tractes d’una passada l’espectador aprenent va escollint quines vol incorporar a la seva ment per allò d’ampliar el marc referencial, si bé que sol imperar una tendència a l’estalvi energètic neuronal. Aquesta facultat és la que empeny a emprar tota aquella rua de frases fetes de dites acceptades, de llocs comuns, de típics i tòpics que tot sembla indicar que a una part cada dia més majoritària ja li va bé per allò de trobar-ho pastat i beneït. Un exemple esgarrifós d’aquesta pírrica passada la trobem a l’altra banda de la bassa, per culpa de les maleïdes preses han llegit incorrectament la mitologia grega. Sí que es cert que allò de l’Olimpíada ho han assimilat fins al punt de fer-ne un negoci de cal ample. Bi number one. Un repte de superació personal que s’ha centrat tan sols en la part lucrativa. La mitologia no tan sols ens parlava de la gimnasia muscular olímpica. Al ritual del cos hi afegia el de la ment sana, i suposo que com que no saben llegir gaire es deixaren aquest segon punt de l’enunciat. Si amb l’Olimpíada ja la varen esgarrar, què no faran ara amb el llibre dels llibres.
***
Déu n’hi do també la vinculació que hi ha entre malaltia i Carnaval. Hi ha una passa.... S’ha de passar... I per acabar-ho d’adobar les síndromes que s’amaguen darrera la careta química-biològica, i van passant reclamant atencions, compassions, fent-se l’afectat d’una gran pena...fins que de sobte esclata una riallada satírica, holística que li trenca el protagonisme. Aleshores la passada esdevé holística, no n’hi ha prou en sanar el cos ni amb atendre les necessitats físiques, cal també guarir i tenir molta cura amb les necessitats emocionals, mentals, espirituals. És a dir que si no s’ho passen bé matèria i energia no es salva ningú.
***
Els indicis em fan pensar que la part més oculta de la passada toca la part més visible amb la qual cosa el cercle quedarà ben tancat. M’explico. El sexe és la part tabú, allò de no em parlem, fem. Doncs bé, ara arriba un lletraferit que diu que sexe i riure tenen molta cosa en comú. Serà certa la dita del trempar i riure? Vegem-ho. Mario Staz ha fet un llibre sobre el tema titulat “Las vocales de la risa”, en la presentació manifestava quelcom sorprenent pels neòfits... del riure... l’altra teràpia es prou coneguda.. diuen. Segons Staz el plaer del riure és força semblant al plaer sexual obtingut mitjançant l’orgasme car un i altre alliberen catelocamines i endorfines, assumptes importants per la salut.. i força al canut. M’agradaria fotre-hi cullerada com a president que sóc de l’associació humor més salut. Ningú mai enlloc s’ha ocupat d’establir ni estadístiques ni estudis ni martingales que “racionalitzin” els dos orgasmes en qüestió. Quan pesa? Quants litres? Quants espermatozoides surten alliberats? Què fan pel camí? Etc etc i de fet res de tot això interessa en el moment de l’acte sigui sexual sigui rialler. Si més no aquesta empírica constatació ve a dir que quant menys control més plaer. Això pla és una passada.
***
Ahir vaig oblidar esmentar la fantàstica, fenomenal increïble aportació que la AHS-Roses ha fet al món mundial. Es tracta d’una senzilla lletania que ben entonada fa meravelles. Especialment recomanable quan discussions i intercanvis de criteris arriben a punts d’alta conflictivitat per no dir agressivitat mental. Quan la intolerància comença a mostrar les cruels i afilades urpes que pot emprar. Aleshores en aquell precís instant cal dir: “I no és maco això” i de sobte entra dins la cambra una miraculosa ona de relaxació.
Jo que com a president l’haig de difondre arreu, l’empro sovint per treure llenya del foc i el cert és que té efectes terapèutics immediats. Una passada.
***
Vist la magnitud que va adquirint el 7è sentit: l’humor, caldrà prendre decisions dràstiques. L’AHS a proposta del president declararà l’humor com a apostolat dionisíac, és a dir, serà un moviment religiós. Com a tal es nodrirà del platet. Ni quotes, ni rebut, ni impagats ni advocats que demanin una previsió de cent mil per cobrar rebuts de dotze mil, que era l’idea inicial. Lletrats? Que s’hi fotin fulles. Ells, jutges, secretaries, jurat i tota la resta de la secta del “timbre” i la “poliza”, que semblen ser ignoren encara l’existència cibernètica, amb la qual cosa les despeses multipliquen per vinticinc la previsió anterior, i com que l’acusat es declara insolvent i tan sols té un sofà, guarro, porc, indecent que ves a saber tu que collons hi ha fet, doncs això mateix que encara aniríem nosaltres a “xirona”. Res de pago. Cobro. La voluntat. Que no n’hi ha? Ni ha reunió, ni assemblea, ni acta, ni secretari, ni tresorer, amb la qual cosa ens estalviem un “merder” logístic administratiu” de cal ample i de retruc tenim més temps per anar a fotre tiberis per celebrar que som una mena d’afiliats a la sumpectica d’en Pujols. Això sí. Direm que som catalans per veure si ens estalviem la compte. Que no?. Aleshores farem com en Dalí o en Fages de Climent, farem un dibuixet perquè el guardin en qualitat d’inversions a la bossa buida. Amb el temps allò pot tenir molt de valor. Serà per ironia.
***
És genial el follet. Ahir per la nit vaig dormir-me llegint una collonada sobre la panespermia. No sé que redimonis somiava, però la qüestió és que una picor dels baixos m’ha desvetllat.
***
Ara que ho recordo.. si és que de fet sempre tornem a la infantesa, al temps en que més vàrem riure. Allò del testament era una passada. El franquisme havia prohibit les màscares i tot i així el poble, la gent s’ho va fer venir bé per emmascarar precisament el que no veien: la llengua. Amb l’excusa de que tot plegat era comèdia, al enterrament d’en Carnestoltes seguia la lectura del testament. Parodia, ironia, sarcasme, cinisme, burla, befa totes les màscares de l’humor i ells, la parelleta de la benemèrita que no en rascaven ni una. Genial. “De que coño hablan??” I sovint la resposta era precisament la mateixa pregunta però hàbilment maquillada: Oh no sólo de uno, aquí se pasa revista a todos. De cap de les maneres podem perdre aquesta emanació de dionisisme ancestral. És un fet diferenciat, una singularitat. Jo diria que fins i tot l’element més característic del Carnaval de Roses. Una manifestació litúrgica, ritual, antropològica que com sempre flueix per si mateixa sense que es sàpiga realment d’on va sortir, perquè, quan.... interrogants que el temps ha engolit i que han quedat eclipsats pel fet de la seva genial supervivència.
***
En vaig aprenent. Aquesta nova disfressa d'aspirant a MGC em relaxa. No hi ha pressa, això de la cultura tan sols es valora a molt llarg termini i les quantificacions són molt dubtoses, per tant m'ho agafo amb xup xup de mil i un bulls. Tanmateix he descobert que sovint és prudent arraconar la nova toga per disfressar-me de diplomàtic maquiavèlic. Una assignatura aquesta que, malgrat no ésser contemplada en el programa d'estudis, és del tot imprescindible a l'hora de posar en pràctica el que ens explica la teoria. No deixa de ser curiós que tot i que tothom sap que qui remena les cireres pressupostaries són els polítics, no obstant això mai a ningú se li ha acudit crear un mètode pragmàtic per entabanar-los. Els Gestors Culturals tenim un codi deontològic que ens fa treballar pels encisadors designis de la Unesco (Carta de Venecia 1970) "L'home és el mitjà i la fi del desenvolupament, no és pas la idea abstracta i unidimensional del Homo economicus, sinó una realitat viva, una persona humana, en la infinita varietat de les seves necesiatst, les seves posibilitats i les seves aspiracions... Per tant, el centre de gravetat del concepte de desenvolupament s'ha desplaçat del económic al social i hem arribar a un punt en que aquesta transformació comença a incidir el terreny cultural" així doncs el nostre objectiu no es altra que fomentar la riquesa humana, tal i com aconsellen els protocols d'Estocolm de 1998. És a dir que ens toca ballar-la amb els controladors de l'aixeta, que no sempre practiquen l'altruisme, probablement per no haver fet un curs intensiu de budisme, tot plegat negació del jo. La dansa pla és una bona passada car he de fer els passos de forma tal que assolim l'objectiu popular, tot i donant la sensació que els "Lluisos" de la foto han estat els veritables artífexs. Afortunadament per a mi, gestor cultural criat a la vora de mar, jo puc imitar la sàvia praxis de la criatura mediterrània més intel•ligent, més pragmàtica, més noble i més mimètica que navega per les nostres aigües des de temps immemorials: El pop. Bitxo cefalòpode de llargs recursos que encara que li tallin una pota ell segueix fent i és pren el temps suficient per a regenerar-se tot sol. Camuflant-se per on calgui. Lliure. Independent. Anàrquic. Solitari. Sense perdre mai la seva identitat: ser sempre i tota hora pop. Taqui qui taqui.
L'armari s'ha obert després d'haver esmentat, tan sols, una hipotètica proposta per dinamitzar el testament. Un element singular i diferenciador que ha entrat en fase de retrocés. Per què? He preguntat al meu més que reduït auditori, tres al voltant d'una taula de cafè on sovint som dotze. I davant el mutisme he hagut de respodre'm i de posar el dit a la nafra. Hi ha la por del què diran. Hi ha la por escènica, és a dir, que es confongui l'actor de teatre amb l'actor social. I malgrat aquestes fòbies, el pitjor problema que tenim és, al meu entendre, cometre reiteradament un error de focalització. Un llarguíssim quèèèèèèè ha esmicolat la pau i el silenci. M’explico, he afegit. I del fons de la taula una lleugera brisa m’ha afectat la trompa d’Eustaqui. Ja hi som, s’ha xiuxiuejat. Jo, pop de roca, ignorant la tempesta, he seguit. No podem fer el mateix testament que abans, no podem repetir formules obsoletes per la senzilla raó que el poble s’ha multiplicat per tres, ja no ens coneixem i s’ha perdut la complicitat. Per tant si que es aconsellable mantenir el pretext però adaptat a la nostra situació actual més cosmopolita i més multicultural. Fins aquí s'anava seguint el meu discurs, però ah noi quan he concretat i he desvetllat el projecte "Xirigota", aleshores els clams han arribat al Canigó. I jo segueixo sense entendre el perquè de tanta excitació. De fet compartim amb Cadis arrels grecodionisiaques. Ells els més antics del Sud, nosaltres del Nord, i sabut és que les escenificacions teatrals anaven agafades de la mà de la música. Per què no proposar una "Kara o Kè " ple de comèdia i sàtira basat amb els ritmes actuals, si fa o no fa els mateixos que posem per animar la passada. Jo ho considero encara un bon esquer perquè el jovent s'hi impliqui. És més, el fet de mantenir melodies però amb lletres adaptades no deixa de ser un estímul a la creativitat. Tres pel preu d'un. Bingo... Doncs no hi ha hagut "tu tia", orrelles sordes, portes tancades, i els pitjor i greu, sagetes verinoses llançades des de les tenebroses, infernals parcel•les de la frustració i del resentiment. "És clar, com que és xarnego..." Com si l'enriquiment cultural anés en proporció al kilogramatge de pedigri acumulat...aprofundir ara aquí seria embolicar la troca, així que millor de moment deixar-ho aquí.. si més endavat me'n recordo ja te'n farè cinc cèntims.
***
Ho tinc claríssim. Altra història és que em sàpiga explicar per a des d'aquí intentar consumar el miracle: que m’entenguin. "Galatea de les esferes" és una passada carnavalera. Simbolitza aquell estrany misteri, aquella innombrable energia que manté la matèria, l’esperit, la ment. Misteri quàntic, metafísic. L'esclat de la passada ens deixa sentir la melodia divina, la musica de les esferes, el cant de les sirenes, els udols dels silens, els sons de les nimfes, de les gràcies, de les muses.......
I reso. És clar que reso. Des de la meva peculiar religió, des del meu sentit de l’humor convertit en creença. I prego perquè les diferents disfresses que hagi adoptat l’energia, és puguin trobar per la passada compartint vivències de forma sinergètica, donant sentit a tots els passants, eterns cercadors, de la passada. Una passada.
***
Sempre prenc notes i sovint quan ho faig ric molt. En parlar d’energies m’arriben ones d’il•luminació. Per poc que hom contempli la passada, s’ha d’adonar que allà hi ha una quantitat bestial d’inversions energètiques a les quals no li trèiem tot el rendiment. I això, aquesta diem-ne desídia, aquest desaprofitat recurs, és imperdonable. Materialisme que desaprofita recursos? On s’ha vist? I a més a més recursos dels que més abunden, dels que mai s’acaben, d’aquells que de forma gairebé miraculosa enlloc de minvar encara es reprodueixen, es multipliquen. Aquestos pla són valors a l'alça i no Nikeis, DownJones o Ibex, afectats pels multiplicandus sense tenir en compte els dividendus. En fí, musiques d'altres galaxies que com bé diu el meu gran amic "sou tan pobres que només teniu diners". I tot plegat amb l'agravant de tenir a la vora la matèria prima més abundant, generosa inesgotable..arreu per tot: Recursos humans. Què no seriem capaços de fer? Què no ens empatollarien si sabéssim treure’n el màxim profit?
***
108. Avui me’n ha passada una de l’alçada d’un campanar. He trobat un individu d'aquells que es creuen en l'obligació d'haver de fer una obra caritativa cada dia. Fidel al seu credo m’ha dit: Joan no t’hi capfiquis, el testament no té solució. Jo, pragmàtic com sempre, li he dit adéu i me’n he anat, o això pensava fer, quant uns metres més enllà ha començat a cridar com un posseït al mig del carrer. “Cada dia estàs més boig. És impossible parlar amb tu. On vas ara”. Jo fent el Michael Jackson, però endarrera, he tornat al punt de sortida, és a dir a la seva afirmació. A veure, Enric, si ho entenc. Dius que no té solució. Doncs si no en té no me’n preocupo, si en tingués me’n ocuparia. Però preocupar-se per no trobar solucions, això pla és de boig. Ho entens? I aleshores s’ha produït el miracle. Ha agafat el meu camí a l’invers i ha desaparegut a la francesa, estimant-se molt més parlar amb ell mateix i deixant-me a mi sol, abandonat, sense cap problema que pugui resoldre.
***
Ara diuen que no entenen el meu vot en contra de la difusió televisiva de la Passada. Anem per pams. Jo he votat no ha la ingerència de la cameres en un espai sacre. Per això he dit que nasti de plasti, és més, que vagin a prendre imatges a la galta del grau. Amb la dèria que tenen de banalitzar-ho tot, per tenir més audiència i tot plegat per vendre els anuncis entremig a preu més alt, fotaran el tema enlaire.
Ho he dit convençut de que les martingales prèvies del Carnaval són històries per ser viscudes amb intensitat i amb absoluta implicació. Aleshores qué hi fot la tele? Com vol implicar l’espectador? Tanmateix les vivències de les colles, els tiberis, les “farres”, són una mena de simposi comparable amb els misteris d’Eleusis o els de Delfos, a l’Orfisme o al Pitagorisme, que encara perviuen. En format biblic, ja de més abast per no pagans, no holístics, no panteístics, es pot emprar la dita de les perles i els porcs. No doneu perles als porcs. Ho diu ben clar, i tothom ho entendria si la tele, enlloc d’enfocar l’atenció sobre els porcs ho fes sobre les perles, essència de la paràbola, metàfora.
Sense aquell aspecte misteriós, sagrat, intransmissible no hi hauria passada. Per tant és prudent ser molt respectuosos amb els rituals. La resta sí que forma part del “panem et circus”.
***
El caliu va pujant de to i les brases ja s’encenen. Tu que tot ho saps, m’ha dit un, perquè no soluciones el tema de la música. Oh i tant, he contestat, ràpid com l’estruç que treu el cap de terra. És complex però ben senzill. Demanem als caps de colla què volen escoltar, amb què volen ballar. Jo trobo genial que amb els anys cada carrossa hagi afegit a més de la barbacoa i el servei de bar, una instal•lació decibèlica a tot gas. Se’n han parit de la música que sona pels dos quilometres de megafonia interna. Ells canya, al seu “rollo”. Què fan? Graven el que més els ha agradat durant tot l’any, és a dir reprodueixen allò que més els ha entonat, posat a to, sintonitzat l’ànima amb la corresponent freqüència. Aleshores tan sols cal escoltar, i música solucionada.
***
N’hi havia un de ben intrigat. Com t’ho fas? I jo directe al gra. Aplico el “tàctico de Cruijff”. Sempre estàs carregat de llet. Tu escolta i anota : primer molt d’entrenament i després quan surts a jugar cal que sobretot et diverteixis. La resta és bufar i fer ampolles. Sí, i un bé negre, ha dit l’incrèdul, i quan surten merders que no tenen solució aleshores què espavilat? Aleshores “tàctico dos”. Però què t’empatolles ara? Tu escolta i anota: “Merders no solucionables? Otro pregunto”. Qualsevol diria que t’has begut l’enteniment, ha insistit, per tot seguit quedar-se una estona excavant-me el rostre. En veure que jo ni mu, s’ha decidit pel llenguatge mundial dels signes. Espatlla amunt, rostre endavant. I jo no he tingut cap més alternativa que dir-li: “Otro pregunto”
***
Se m’havia traspaperat però finalment l’he trobada. Res de tele, ja ho va dir Aristòtil en parlar d’Eleusis: “Els iniciats no tenen quelcom a aprendre sinó a viure”
Jo veig la passada com una mena de mostra humana, una exhibició de la més fenomenal riquesa que tenim que als meu ulls no és altra que la heterogeneïtat . Res homogeni, un campi qui pugui altament fascinant. No hi he detectat mai enveges, mai hi he vist intents de dominar l’altre ni de sentir-se o creure’s millor que el que va davant o darrera. Aventatages de la Cultura Popular que prima la participació molt pel damunt del consumisme. Avantatges de La Festa al carrer, com a màximem exponent de l'anterior, festa que es gira d'esquenes a la acumulació, a la posessió fins i tot diria que a la malaltisa dèria de fer ostentació dels anteriors. Festa on altres valors hi campen, valors humans, de dignitat, on l'intercavi es percep a la pell, la generositat i l'alegria bullen, la tolerancia és la mare dels ous i per acabar-ho d'adobar allò que en diuen mestizatge o multiculturalitat envaeix tot l'espais. Més màgic encara: comparteixen elements, intercanvien gastronomia i elixirs bàquics la qual cosa fa que s’incrementi la gratitud i l’admiració d’uns vers els altres. Un profund “ondia tu” que es treu el barret un cop ha vist l’obra que s’ha empescat una colla distinta, diferent, però immersa com ells en el mateix sidral: la passada.
***
A mi personalment ja no em sembla tan i tan complicat. L’energia espiritual sinegètica és el logos del misteri. El mitos, la part irracional doncs, la veiem tan sovint que en prou feines li donem importància. Cada cop que un músic, un cantant, tanca el ulls aleshores vol dir que s’endinsa en aquell estat de consciència, tan especial. La passada no deixa de ser un desig d’arribar-hi, una metodologia de l'extasi.. Altra història molt diferent és saber com arribar-hi, conèixer quin camí, experimentar-ho. I el summum rien ne va plus és arribar a fer-hi "parada i fonda", és a dir: quedar-s'hi.
***
Oriol Dauder ha fet una fantàstica aportació als misteris d’Eleusis. “El simposium dels espectres” parla d’un dels temes més fascinants de la humanitat. Un tal Ott ve a dir que varen desaparèixer per problemes de rivalitat religiosa. I té més raó que un sant. I anant encara més enllà s’estableix un agosarat paral•lelisme entre Eleusis i l’estat de consciència que ofereix el LSD. N’hi ha per donar, vendre i regalar d’aproximacions d’aquesta mena i malgrat, el tema segueix sent misteriós, eròticament seductor. El quid de la qüestió no és arribar al final de la passada mitjançant un fàrmac o un element que doni accés forçat. El quid és viure i estar en aquella llum de final de passada per voluntat pròpia, per accés lliure i assolit amb convicció, entrant i sortint, per un cop acabada la passada potser sí que reunir-se amb la llum. I malgrat l’eufòria del premi final, jo crec que molt més important és viure-la durant la passada, compartir-la amb els passats. Allò de premi final, de llum a la fi del camí em sona a caramel a la porta del cole. I jo com turista empedreit i rebedor hospitalari de visitants crec que és absolutament antihumà. De què em serveix salvar-me jo al final de la passada si tinc el dubte, la incertesa que per exemple la meva família més directe no està a to encara? No és doncs un egoisme això de salvar l’ànima? No havíem quedat que tots som la passada, tots som energia i que per tant si ells no, no deu voler dir que quelcom em manca i per tant sóc eternament incomplet? Anem per la passada i la resta si vol que s’hi sumi.
***
Reconec, amb decebuda impotència, que pels prestatges del meu laberint descansen poques novel•les sobre la passada dionisíaca. Hauré de guarir la meva ignorància practicant el consell de Borges, més llegir, menys escriure. No obstant això els llogaters que tinc són bona gent. Anglada en va fer una meravella que em cruspeixo sovint i que sempre amaga racons insòlits. Curiós això de la passada dels mots, semblen sempre els mateixos i malgrat canvien. Subjectes al principi quantic segons el qual l’observador modifica l’observat i per tant si el primer varia, varia el segon. Aquesta pla és noticia grossa mal que li pesi al telenotícies que mai en parla i segueix fent el badoc. Jesús Ferrero en va fer una de sonada, i darrerament la que tinc més present, més fresca, amb molta més aproximació es la narració de Somoza “La caverna de las ideas”, una novel•la que hauré de col•locar molt a la vora de Sandàlies d’escuma. Juntes són una passada.
La passada més passota que m'he cruspit és, sense cap mena de dubte, una degustació de gourmandises i delicadeses de set forquilles. Una història ben carnavalesca. Un tal Yepes, monjo carmelita heterodoxa es va empatollar un sistema per disfressar la divinitat mitjançant les paraules sotmeses a ritmes i vibracions poètiques. El seu lloable gest va caure en sac buit. Estava tan condensat, tan concentrat que les destinatàries, les monges, no podien al•lucinar amb el Càntic Espiritual. Aleshores Yepes va prendre la decisió literària més esgarrifant en la història de la papirodèria: traduir el mitos inventat. És a dir senyalar les màscares. les disfresses, el maquillatge i tot l'ampli catàleg d'accessoris que ell va emprar per a crear un dels poemaris més alu•lucinant que mai hagi parit mortal. Encara avui en dia estudiem la "terribilità" de les lires 14 i 15. Tot és ingràvid, suspès, sense el verb que enganxi el cant, que faci d'àncora per a permetre als mortals pujar i viatjar cap allà on espai i temps s'abracen eternament.
Què li va passar a Yepes? Per què les monges tenien tantes dificultats? Vital és trobar les respostes pertinents ja que poden desvetllar les claus de les portes de la percepció. Especialment si és té en compte que Yepes va escriure el poemari en qüestió després d'un "arrebato místico" i si es considera que Yepes va passar a la història com a místic exemplar, això sí amb la disfressa que li va encolomar el Vaticà que el convertí en "San Juan de la Cruz".
Art i mitologia es nodreixen de la impotència, de la incapacitat que afecta l’ésser humà quan vol explicar què li ha succeït durant aquells instants en que ha abandonat la passada i ha viscut una experiència increïble. El problema és que al tornar no pot descriure el que ha viscut allà, són dues passades sense vincles directes i per tant obliguen "l'afectat" a emprar la metàfora o l'analogia. Aproximacions per comparacions.
La gravetat del problema queda perfectament visualitzat mitjançant una curteta historieta. Imagina per un moment que duem a terme un experiment místic. Anem a la muntanya, cerquem un pastor que mai hagi sortit del seu aïllament, l’anestesiem i el duem amb helicòpter i de nit a la capital més propera. El despertem per que faci un tomb i al cap d’una estona el retornem emprant el mateix mètode. Un cop desperti al seu cau voldrà explicar l’experiència als seus amics. Com s’ho farà? Com redimonis els farà entendre què és un gratacel, o llums de neó, o ambulàncies a tot drap amb sirenes?...... la llista seria eterna. Com s'ho manega doncs?. Mitjançant tot el que l'encercla, tot el que té a la vora, tot el que compon el seu mapa semiòtic. Tots els signes valen, tots tenen cabuda. Aleshores paraules com volar, llum, vent etc etc prendran un significat meravellós. Quina serà la recepció del seu missatge? En funció del mapa semiòtic de cada "escoltador" el nostre pobret pagès pot ser des de lapidat fins a santificat, quedant pel bell mig una llarga enumeració de malalties psíquiques sovint engalanades amb tendres etiquetes algunes d'elles gravades a la pell amb foc.
Yepes, pastor d'altre mena de ramats, ho va patir de valent. El bon home, carmelita, estava empresonat per heterodox. Inquisició dixit. I per acabar-ho d'adobar va tenir una experiència mística, un èxtasi de cal ample. A partir d'aquella percepció li va donar la dèria de voler-la comunicar, va voler contribuir a devotes carmelites no fessin la passada en va. Tancat, sol, amb la música de les esferes sonant-li pel cap va compondre unes cançons que parlessin dels misteris, a fi i efecte que la resta els podessin absorbir sense gaire dificultat. El problema va aparèixer quan al sortir es va adonar que estava més encadenat que mai. El poema no tenia la recepció adequada. El vol era ras. L'ànima no s'enlairava. I ell, pobre mortal, impotent, incapaç, va caure en el terrible parany: explicar el mitos mitjançant el logos. Cert que és magnífic, cert que és meravellós però ... qui ho coneix? qui s'ha llegit el Càntic en prosa? qui l'ha experimentat?
Dalí s'hi va atansar. Lorca li va indicar el camí i molt probablement ell mateix va ensumar el missatge de Yepes mitjançant la recerca del Duende. I, malgrat no poder-ho demostrar empíricament, jo crec que Yepes estava ben amarat de "Daimonisme" i com Sócrates va fer-se adepte de la secta de l'amor, i tot plegat per arribar a una conclusió: "entreme donde no supe y quedeme no sabiendo, toda sciencia trascendiendo". Quina passada!!
***
Ja sé que les distàncies són importants i no obstant això jo mantinc certes connexions entre Yepes i Eco. I no em refereixo pas ara al fet que un i altra hagin escrit dos fenomenals manuscrits que no tenen gaires adeptes, per no parlar de fidels lectors. Eco sí que va donar la campanada amb el primer lliurament. Però ah noi quan va oferir el segon totxo. El personal hi buscava l'entreteniment anterior i tots plegats varen naufragar. El pèndol de Foucault passava a la història com a llibre maleït. Quanta gent no el va cremar? Quanta el va acabar? Jo, no tan sols l'he llegit dues vegades ja, sinó que fins i tot n'he tret notes i n'he fet seguiments. Al cap i a la fi, l'autor té la dèria d'escriure el llibre que mai ens va arribar i que sembla ser es va cremar a Alexandria: La Comèdia d'Aristòtil. Res d'estrany, al meu entendre, que de tant en tant a Umberto Eco se li escapés alguna que altre baltranada del meu íntim amic el follet. Si més no aquest joc d'amagatalls que ens portem entre mans esquitxava la segona proposta del meu venerat profe de semiòtica. La juguesca, evidentment, tingué premi.
El pèndol és mou al ritme que Guillem de Baskerville va confessar al seu deixeble Adso de Melk. "No he dubtat mai de la veritat dels signes, Adsó, só l'única cosa de que disposa l'home per orientar-se pel món. El que no he entès ha estat la relació entre els signes". Tot el manuscrit es ple a vessar de perles iròniques:
430:....I tu no has sabut donar-lil' única resposta vertadera.
-I n'hi ha una?
-És clar. Que no hi ha res a entendre. Que la sinarquia és Déu.
-Sí. La humanitat no suporta la idea que el món hagi nascut per casualitat, per error, només perquè quatre àtoms pocasoltes han xocat a l'autopista mullada. I llavors cal trobar un complot còsmic, Déu, els àngels o els dimonis.
429: "Jo dic que existeix una societat secreta amb ramificacions per tot el món, que complota per difondre el rumor que existeix un complot universal.
457:"No hi pot haver relació entre nosaltres i els éssers divins si no és per senyals, figures, caràcters i altres cerimònies. Per la mateixa raó les divinitats ens parlen per mitjà de somnis i enigmes.
És a dir, mai arribarem a l'irracional amb els estris del món racional, o com ja deia el profe de Semiòtica: "Stat rosa pristina nomine, nomine nuda tenemus".
***
La passada conté moltes més històries que les que interpreten els més de 6.000 adeptes que actuen per ells mateixos davant els ulls d’uns 60.000 hauriadors. És plena de misteris humans i divins. Pels prestatges de la meva abadia tinc un llibret que explica amb encisadora tendresa bona part del que s’hi cou. La narració va precedida de fets meravellosos. Un fill, l’ovella negra, decideix treure’s la carota i disfressar-se d’allò que més se li enganxa a la pell. Es fa monjo budista davant els ulls d’un pare doblement alarmat. Racionalista, jacobí, científic gairebé agnòstic no pot donar crèdit al que li succeeix precisament a ell. Amb el temps i la corresponent canya amb salabret, ambdues parts decideixen trobar-se i explicar-se per quins set sous s’han disfressat amb estris aparentment antagònics. Afortunadament per la resta dels mortals d’aquelles converses en decideixen fer-ne un llibre perquè passants i apàtics s’adonin del que passa. Jo el tinc com a llibre de capçalera i més d’un somni m’ha regalat. Es titula “El monje y el filòsofo” i en aquest cas Apol.lo va disfressat de Monsieur Revel i Dionís de Monsieur Ricard... o potser és a l’inrevés?
***
Si la memòria no em falla crec que va ser Graves –mitóman, hel•lenista, savi socràtic- qui va parlar del mirall de la poesia, poiesis, que volia dir fer que passi quelcom extraordinari. Probablement per aquest motiu calia entonar-la a tot drap, no com avui en dia que s’ha perdut el vici de llegir-la o dir-la en veu alta. Com cal, si hom vol penetrar en l’estat alterat de consciència que ofereix. Ara en diuen emocionar-se. Amén. Poiesis. Fer que passi. Vincles de bracet amb l’altre vehicle d’èxtasi: la música. I no podem oblidar que una i altra eren inseparables. Evolució sovint em sona a eufemisme de ximpleria barroera.. però. Total que, vers és ritme, mots i silencis, respiració acompassada com la del cor que batega i fa recórrer l’aliment biològic dins la sang, així el vers transporta vibració, batec, aliment espiritual. Aleshores i davant tantes evidències i constatacions a qui pot sorprendre que la passada hagi d’estar ben amarada de ritme, de música, de poesia perquè el cos pugui entonar-se degudament?
Guardo encara un retall de premsa perillosament encisador. Una de les claus de la passada. Howard Lee escampa pel món la bonanova de com treballar l’energia. Tot plegat passat per l’embut ve a dir una fenomenal sentència: apaivagar el diàleg interior. Altres en diuen fer callar la ment, la raó. En tot cas deu ser quelcom com tancar el diccionari per viure la passada, és a dir: trascendir la realitat ordinària.
***
Podem postular un empirisme a la passada? Oh i tant. Analitzant i estudiant es pot arribar a una clara i contundent determinació: El coneixement ni justifica, ni explica, ni motiva. És senzillament un estri al servei de la vivència, l’experimentació. Dictada la sentència caldrà esbrinar quins arguments l’han provocat.
***
La passada viu molt llunyana de les rigideses d’espai i temps. El passador intensifica les vivències del present, deslliurat dels corsès quotidians per submergir-se en els plaers d’infinita eternitat.
***
L’inconscient, i podríem afegir en aquest cas col•lectiu, no desaprofita l’ocasió per enviar els seus punyents missatges. Especialment durant la passada de la nit, les brillantors de les màscares, teixits, accessoris llueixen com mai, encenent la foscor amb el caliu seductor, encisador de la llum.
***
Les ments capficades en voler desar tota mena de concepte en rígids calaixos ens alliçona sobre els valors d’home i de dona, que diuen que són diferents. Així aquesta hipotètica deducció podria explicar el perquè els homes defugen la dèria del logos i del control per endinsar-se per les poderoses abrasades de la vivència, de la intuïció, de la feminitat i per aquest raonament ells es disfressen d’elles. Malgrat ser ells i elles una mena de producte consensuat fiti fifti. Altra genialitat aquesta que emmudeix quan hom s’adona que les dones gairebé mai es disfressen d’homes. Què hi guanyarien? Per què l’inrevés te tanta seducció implícita?
***
Tinc la temptació de pensar que Albert Einstein ha fet la passada i que aquesta li va inspirar la teoria de la relativitat, si més no una explicació feta a mida:
Quan festegem amb una noia una hora ens sembla un segon. Quan ens cremem amb carbó, per exemple, un segon ens sembla una hora. Això és la teoria de la relativitat.
Mentre hi ha passada el temps es fa curt i quan s’acaba l’espera per la propera dura una eternitat La teoria de la relativitat encara és una assignatura pendent. Malgrat el temps transcorregut, encara no s’han assimilat els seus coneixements, la qual cosa ratifica aquest estrany mètode dels éssers humans que d’ una part necessiten àvidament noves troballes, nous incentius, noves novetats, però que de l’altra són molt porucs i reticents a posar en pràctica les conseqüències dels invents, com si tinguessin por de vés a saber què.
A hores d’ara no acabem de tenir clara l’estreta vinculació entre espai i temps, dos conceptes que són absolutament inseparables. No s’ha assimilat el tema, possiblement perquè no es té del tot clar. I potser que aquell llarg llengot d’Einstein, una de les seves imatges més conegudes universalment, sigui una significativa invitació a una metodologia que s’imposa: l’humor.
Tot és molt relatiu i tot depèn de com ho vegis tu. Una hora és un segon i un segon, una hora. La primera conclusió que se’n pot treure és que l’ésser humà està implicat en un procés que no li arriba de fora, no és quelcom que està allà esperant que ell es llevi per fer la funció. Res de tot això. El món s’esdevé, succeeix i ell, l’ésser humà, també; és a dir, en forma part implícita. Sabedor, doncs, d’aquesta teoria d’anticontemplació del melic, o bé antiantropocèntrica (l´ ésser és el centre de l’univers), deixa de ser ésser apàtic per convertir-se en part activa, fins i tot lúdica, de qualsevol esdeveniment. Heus aquí la gran lliçó de la física quàntica que no tan sols s’ha dedicat a sacsejar el temps sinó que fins i tot ha endinyat una bona rebregada a la mateixa matèria, aquella estranya part de la fórmula einsteiniana “E=mc2”. Remenant remenant el savi arribà a una altra predicció: la física coincidirà amb la metafísica. Primer va estranyar, però amb el lent pas del temps s’ha anat aclarint el misteri. Ara, molt lluny ja de les concepcions atòmiques de la matèria, resulta que nosaltres també som galàxies. Dins nostre conviuen tota una llarga llista de substàncies bioquímiques anomenades quarks, leptons... que tenen la mateixa paradoxal particularitat que tota la resta que els envolta: també se subdivideixen així anem fent fins que topem de morros amb una trasbalsadora constatació: allò del darrer esglaó, la darrera de les darreres, no sabem ben bé que redimonis és. I el pitjor es presenta quan “allò” és a la vegada partícula i ona. La qual cosa vol dir que, molt probablement, l’univers pot ser quelcom imaginat, una mena de somni, i nosaltres, o si és vol la matèria som una espècie d´hologrames, aquells quadres teles que no hi són, però que amb llum determinada i concreta, des d’un angle ben específic i sota unes situacions molt ben definides, estudiades i aplicades, donen vida a imatges tridimensionals molt semblants a les que ofereix la virtualitat. Reia per això, Einstein? És molt probable, ja que aquesta mena de constatacions i coneixements sí que ajuden a eclipsar l’arrogància prepotent de l’ésser humà. És a dir: no sols no som ningú, sinó que a més a més no som res. Aquesta sentència es podria donar la mà amb la fita que persegueix l’humor, que pren sota aquesta perspectiva cert regust de religió i espiritualitat: anul•la el teu jo, riu de tu mateix..
L’humor, vist des d’aquesta vessant quàntica, no deixa de ser una actitud davant de la vida que vol aprofitar-la al màxim. Segur que la dita hedonista “Total són quatre dies”, versió popular de l’intel•lectual “Carpe diem”, té tant d’èxit per la seva concisió i brevetat. Ben clar i al gra.
Aquell miracle cosmogònic, aquell efímer, gairebé fortuït, dispendi energètic, té el temps comptat i tot sembla indicar que és irrepetible. Jo, tu, ell, nosaltres, tots, vistos des d’una part de la fórmula einsteiniana, no sabem del tot si som massa, holograma, somni; però en tot cas un certesa sí que tenim: l’energia. En darrera instància això sembla ser que som, una suma d’energia que juga i es materialitza en formes concretes. En tot cas, un cop aquesta energia s’ha divertit de valent aleshores reclama el tiquet de tornada, o millor dit, de retorn, per, si més no, seguir jugant. Aquest darrer concepte pot fer trontollar no poques certeses, dogmes, conviccions, fes establertes, estereotips i clixés. La mateixa energia que manté la matèria teva, meva, massificada, un cop cansada d’aquella forma vés a saber quina adoptarà, com, on, quan etc. etc. etc. Un misteri aquest que un il•lustre “rosinc” per devoció i que ens visita sovint, ha solucionat amb una magistral imatge. La mort es podria comparar a una gota d’aigua. Aleshores, la pregunta que sempre s’ha fet tothom és: què li succeeix a la gota un cop arriba la mort? Un dilema de difícil percepció que es pot relativitzar observant la mateixa pregunta des d’altra angle: Què li succeeix a l’aigua de la gota?
Raimon Panikkar s’ha convertit en una autoritat en el circuit de la història i filosofia de les religions. Des del seu estudi de Tavertet, va llençant píndoles com l’esmentada, a fi i efecte que l’ésser adopti una altra actitud molt més complaent amb si mateix. L’humor és una de les facultats que ajuda i contribueix positivament en aquesta recerca que es planteja l’ésser humà sobre els “grans interrogants” que tant el capfiquen, però que molt sovint li fan perdre de vista l’essència: la pròpia vida. Segur que Panikkar coneix aquella meravellosa història de l’emperador xinès que va rebre una delegació de jesuïtes que pretenien “salvar les ànimes” amb les seves teories i doctrines. Després d’escoltar-los una bona estona, els donà un savi consell advertència: “En lloc de perdre tant de temps amb la vida del més enllà, no fóra millor viure la que teniu més cap aquí?”.
Quelcom semblant va proposar Francesc Pujols amb la seva “Sumpèctica-Ciència del Concret” Aleshores suggeria que els catòlics es deixessin de romanços, paradisos, inferns i cels i fossin més pragmàtics. Hom podria caure en la temptació d’afirmar que el Vaticà se’l va escoltar i que per això el Sant Pare, abans d’acabar el segle i mil•lenni, va voler afegir-se a les teories d’Einstein. Tot és molt relatiu. De fet, no existeix, materialment parlant, ni cel ni infern. Són estats de consciència. I en tot cas el que la Bíblia ha dit ha estat de manera metafòrica.
Important i significativa aportació, ja que col•loca els feligresos just en el mateix estadi que pretén l’humor, Einstein i la relativitat: participació. Res d’empassar-se el dat i beneït! Cal esdevenir part activa, energètica, aportant quelcom més a tota la suma d’energies que s’han concentrat sobre diferents masses per a seguir amb el joc tantes vegades com calgui.
Ara puc anar de bracet amb la metafísica quantica que m’ofereix rumiades gairebé d'èxtasi. L’allau de la passada és irrefrenable. Va començar com fi fos una minúscula bola de neu dalt del cim. En prendre moviment ha anat engolint tot el que ha trobat al seu pas, i ha esdevingut una immensa, poderosa, magnètica força que creix dia rera dia. La passada és un meravellós esdeveniment. Constantment, a tota hora, es succeeixen històries interiors insospitades. Duen inherents una capacitat màgica de contagi que invita a l’espectador, avorrit, apàtic, passiu, a deixar el lamentable estat en que es troba, en que mal i pitjor viu, per a afegir-se ell a la meravella i així viure-la.
***
Ara entenc molt millor en Botticelli. Disfressa meravelles, conceptes, idees, mitjançant pinzellades i cromatismes. Aquell de la primavera és genial. Al bell mig apareixen les tres gràcies, agafadetes de la mà, res deslligat, res desonnectat. I cada una d'elles simbolitza una part de la passada: rebre, recomposar, retornar. Una mena de compendi, un logo, una marca, si vols el missatge que els gestors culturals hen d¡escampar arreu del món en plan la nova bonanova. Diu quelcom així: El mon poc es pas una herencia dels nostres pares, sino un prestam que ens fan els nostres fills. Tè molta gràcia. Té tres gràcies. Gràcies i Gracíes i Gràcies.
***
La força de la passada es troba en la convicció interior de cadascun dels disfressats.
***
La passada indica clarament, sense cap mena de dubte quin és el seu sentit, quina és la seva essència. Tan sols des de dins de la vivència, entrant-hi, es pot saber què ofereix. I és aquesta particularitat allò que no entén el de fora que perd el temps esperant que quelcom succeeixi, que quelcom li arribi, convençut a més a més de la seva perseverància expectant, com a regal, com a obsequi, com a do, com a merescut premi que mai obtindrà mentre segueixi esperant que plogui.
***
Si el mite del viatge és l’arquetip espiritual que empra el follet, la passada deu ser la pedra filosofal.
***
La passada es sublimarà quan l’espectador s’embarqui i esdevingui passatger que es deixa dur.
***
No serà aquesta la motivació del follet? Actuar com una mena de guia turístic? No és aquesta la seva fita, esdevenir potent touroperator?
***
Durant la passada hi ha els típics capsigranys que es deleixen fent fotos, graven insulses pel•lícules de vídeo que mai a la vida, malgrat l’alta tecnologia digital, cibernètica, parabòlica, mai veuran el misteri, mai viuran de ple el misteri, car aquest tan sols es desvetlla quan hom entra dins i és aleshores quan les tecnologies són vàlides i la remembrança s’omple i queda xopa de vivència.
***
Ara sé perquè no saben. Creuen conèixer la passada. Creuen viure-la. Creuen observar-la. Creuen mirar-la. En definitiva creuen en llur memòria que els permet reconèixer el que succeeix davant els seus sentits. I malgrat no saben perquè a ells, als hauriadors, als espectadors de passar res els passa mentre va passant la passada.
***
Poc a poc la flama de la passió per la passada em deixa veure la llum. M’he entretingut en fer una mena de 10 manaments tipus telegrama. Els penjarem, del cel, pel poble a fi i efecte d’oferir gràcia divina.
Un d’ells és terriblement de passada. Adient a la nostra festa i al objectiu que ens proposat assolir. Diu així:
“La rialla és la distància més curta entre dues persones”. I no és maco aixó!!
***
Seré dròpol. Seré sapastre. El follet refregant-me l’esquer pels nassos i jo contemplant les musaranyes. Amb la llum tot em lliga. La meva particular xarxa s’empesca analogies d’un ludisme demencial. No es pas cap casualitat que a Roses fem la passada. Som vila turística ancestral. I no és turisme i passada un viatge? I si un és oci i lleure, no és l’altra cultura. I a mi que tant m’agrada viatjar, per fora i per dins, i fer la passada, quan hem decidiré a fotre queixalada d’una vegada a l’esquer del follet penjat pel doble ham? Turisme Cultural.
***
Oh i tant que sí. Aquest repte és terriblement genial. Ho faré saber al tutor del Master en Gestió Cultural. Igual pica i puc fer la tesi sobre el tema. Tot seguit aniré al departament de promoció i marketing de l’oficina de turisme, amb el títol sota el braç. Les analogies de la frase són gairebé miraculoses. Rialla-Distància-Cordialitat-Hospitalitat-Vacances-L’heroi que fa el viatge de la seva vida interior- El paradís perdut, retrobat...a Roses...a la passada. Hauré de filar fi, agafar l’embut i destil•lar fins a concentrar-ho tot plegat en una mena de píndola, digerible, entenedora per tots els idiomes, fàcil de traduir, encisadora, màgica. Seductora.
***
Oh i tant, que me’n recordo. Els altre nou manaments són:
Mai oblido una cara, però amb tu faré una excepció (Grouxo Marx)
Mai penso en el futur. Arriba massa aviat (Einstein)
Quan l’home pensa, Déu riu (Proverbi sufí)
Mitja humanitat és fot de l’altra, però uns tenen gràcia i els altres no (Clarassó)
El cervell és el meu segon òrgan preferit (Woody Allen)
Un cor alegre és com una bona medicina (Proverbi, 17-22)
L’art de la medicina consisteix a divertir el pacient mentre la natura li cura la malaltia (Voltaire)
Busques l’alegria al te voltant i pel món. Que potser no saps que neix del fons del teu cor? (Tagore)
Si l’amor és allò que fa girar el món, sens dubte l’humor és allò que el manté a l’eix (Gilroy)
***
Certament la passada és qüestió d’òptiques. I aquestes en funció del que les diòptries vulguin subratllar, sigui per interès, sigui per joc brut, sigui per aprofitar-se. I malgrat les opacitats de la lent jo crec que hi ha joc net que es bo senyalar. És cert que el nadó plora en sortir i arribar. Però també ho és que un cop ha satisfet les seves necessitats biològiques, i Déu n’hi do com mama, sense saber parlar ni dir ma el primer que fan és somriure. Aquest és el sistema de comunicació que s’estableix entre fills i pares molt al marge de les rigurositats lingüístiques que amb el temps els aniran allunyant, fins arribar al punt en que es recomanable que retorni a l’existència infantil, recuperi aquell vailet entremaliat, i tot plegat per fer la passada amb molt més humor, alegria, joia, i felicitat.
La frivolitat aplicada al Carnaval ens obsequia evidències de bumerang. Volent explicar un tema, l’explicació rebota, se’n va per havaneres i torna amb altre captura per altre circuit. Any rera any les disfresses són gairebé les mateixes, on cal afegir l’imperi de la imatge televisiva, però la resta ve a ser un llarg llistat de caputxetes, bruixes, dimonis, caribenys, cancan, marcians, cowboys, dracules, romans, medievals, fauna i els omnipresents pallassos amb tota la tropa de varietat: arlequí, bufó, rivel, chaplin, poltrona, gros, gras-prim etc. etc. etc. Aleshores si no hi ha originalitat creativa, si sempre anys rera any la passada és la mateixa tan sols que inverteix els ordres. On rau el misteri? On és la fascinació? Jo diria que justament en la necessitat d’experimentar, de personificar altres històries, de ser sempre quelcom diferent, en un continuat procés de repeticions amb retocs vitals i claus de singularitat. Tot plegat permet situar sobre la taula, o millor dit, el mapa cognitiu de la pròpia passada, una més que interessant constatació. El coneixement, l’estudi, l’anàlisi, el saber particularitats sobre la passada ni l’explica, ni la justifica, senzillament perquè li cal l’element clau: l’experimentació. I aquí topem gairebé amb el miracle, el boomerang. Sense la frivolitat raonadora no podríem paladejar la important i vital aportació que ens ofereix l’altra cara de la moneda.
***
La màgia de la passada de Roses existeix i sobreviu gràcies a un invisible però poderós aliat. És lliure. Ningú està obligat a participar-hi.
***
Roses és un cas paradigmàtic. Mimetizable. Extrapolable. Fa milers d’anys que rebem turistes, i que jo sàpiga, mai cap d’ells ha vingut a expiar res, ni ha emprat les vacances com condemna per haver fet ves a saber què, i per tant s’ha de redimir per aspirar a viure més enllà. Tot a l’inrevés. Tot al contrari. Viuen intensament les vacances i els sap molt greu saber que s’acaben. Molts d’ells fins i tot atien l’esperança de tornar altra cop. Altres s’hi queden per sempre més. I tots plegats, rosincs i turistes actuen així perquè llurs inconscients saben que la vida és el més semblant que hi ha a les vacances. Són com una passada.
***
Arribo al darrer batec d’aquest so ... net. Em sembla haver intuït una lúdica, genial entremaliadura del follet. M’ha fet recórrer pels passadissos d’un corprenedor laberint que m’ha conduït a retrobar aquella ingènua innocència de la infantesa. Cert és que l’he hagut d’adornar amb els signes, les lletres i els colors amagats que ell ha sabut treure a la llum. Cap mèrit meu, com a molt haver-li fet cas, o si es vol, haver-me deixat seduir i posseir pels seus màgics encanteris. Ara sóc nen disfressat de gestor cultural. Una feina que exigeix molt sentit de l’humor, especialment per convèncer, a qui sigui, dels valors afegits, de les inversions a llarg termini, de les lucratives riqueses, de les meves propostes. Totes elles ben maquillades, perfectament caracteritzades, amb els luxosos embolcalls d’això que jo anomeno ”impacte perifèric!. Una genial troballa que em permetrà discutir amb sòlids arguments aquella bajanada del malbaratament, o del pou sense fons on, diuen ells, abocaven diners sense cap mena de benefici ni retorn. No hi ha acte cultural que no generi també futileses efímeres passatgeres crematístiques. I amb aquest bagul ple de tresors aleshores pla podrem riure. El follet per haver assolit la fita. Jo per poder escampar arreu la bonanova de la passada. Una passada.
EPÍLEG MÉS LLARG QUE UN DIA SENSE PA
D’aquí unes hores ja hi tornem a passar. Pel bell mig han passat cinc anys meravellosos, treballant de valent pel Carnaval. Pel bell mig dels carnavals hi ha hagut les corresponents Quaresmes, la feina, la rutina, el mono dels 360 dies sense gresca, aquests són els factors que m’han allunyat de la dinamització, si bé val a dir que m’han conduit cap altre sector de la gestió cultural tant o més engrescadors. Ara sóc el Director de la Fundació Roses Història i Natura, encarregada de gestionar i difondre el patrimoni rosinc. Oh i tant que també vetllem per la cultura popular, però des d’altres perspectives.
El procés ha estat més que satisfactori, algunes de les aportacions del follet latents en el dietari s’han convertit en pilars fonamentals d’aquesta nova dimensió en la gestió cultural. Alló del turisme cultural està ben fonamentat i ben bastit. És més jo diria que es pedra clau en el futur de Roses, un futur que ha de passar per un reconeixement oficial del seu Carnaval. Davant meu un exemplar d’una revista especialitzada en turisme ara diu que els carnavals són potents reclams. Ja era hora. En altre revista parla del carnaval de Roses, un fet que anys enrera era impensable. Tot plegat són motius de satisfacció per una feina molt ben feta.
Varem estructurar el carnaval, varem inventariar-lo, el varem posicionar com a valor emergent. I sempre treballant per la periferia, sense incidir en la festa del poble ni en remenar el seu potent nucli. Va neixer un dossier potent d’imatges, es va recuperar un fenomenal arxiu fotografic, es va editar la revista del carnaval, es va crear el concurs de fotografia, es va crear la web del carnaval, es va potenciar la setmana gastronómica, es va consolidar la imatge corporativa del carnaval, es va equiparar el carnaval a la festa major, i ara ja en tenim dues, i finalment es va redactar un dossier per la premsa i perque servis també per a demanar el reconeixement del carnaval de Roses com a festa d’interés nacional.
Feina feixuga, persistent, planificada, constant, silenciosa, muda, com cal, ben allunyada de vanitats, tal i com s’ha fet sempre en aquest desagraït mon de la cultura, que malgrat els desencisos que li són inherents, també està ple a vessar d’altre mena de recompenses, de satisfaccions i de motivacions.
Salut i hagi...i que en ragi!!!!
