Diuen que els empordanesos estem tocats per la tramuntana i això fa que estiguem força grillats, tocats de l'ala, folls etc etc.
Per no perdre el costum ens han volgut estudiar i de passada analitzar-nos com si fóssim "espècies en vies d'extinció" i així treure'n l'aigua clara. Un dels que es va ocupar del tema va ser Carles Pi Sunyer que al seu monumental llibre "Una interpretació de l'Empordà" aporta precisió i força claredat. Segons diu, el caràcter empordanés és quelcom bipolar. Somiatruites per una part, capaços d'empatollar-se les quimeres i utopies més esbojerrades i per altra part un fort arrelament que ens fa tocar de peus a terra. Racionero també ens ha volgut estudiar i arriba a una conclusió que deslloriga quin és l'element que fa que existeixi un equilibri entre aspectes tant i tant oposats: ens salva la ironia, l'escepticisme. Res d'estrany si es té en compte un fet històric suggerent: som terra de pas i per aquí ha passat tothom, la qual cosa ens la remflamflimfa i avui en dia encara seguim fent el mateix. Passi, passi, però no emprenyi.
Clar que per a bastir aquestes opinions cal treure's de la màniga allò de l'argument cièntific, perquè la ximpleria o baltranada tingui fonament seriós, creible. Faltaria plus. Aquell bé a dir que al nostre microclima hi ha una composició molt especial de ions, la tramuntana produeix ions negatius, és a dir que ha guanyat electrons i en té més que una molècula normal i per aquesta raó anem sobrats, excitats, estimulats i ben eufòrics, és a dir que ens sobre energia, i com que som generosos doncs la donem i regalem a dojo. Racion ero, que va estar uns anys visquent a Cinc Claus, està encisat de dos atramuntants gloriosos: Pla i Dalí. Gràcies a ell coneixem certes anècdotes gens menyspreables.
1.- La del bròquil:
Ja que hi som diguem-ho tot. En el meu llibre sobre Dalí també es parla força del tema de la Sumpèctica, de Pujols, de Pla de la ironia i de l'humor. No oblidem que a la plaça del Museu Dalí de Figueres hi ha un monument dedicat a Pujols, inventor de religions i pare de la sumpèctica. En faig doncs cinc cèntims donant a conèixer el darrer capítol de la recopilació:
EL TEATRE MUSEU DE LA MEMÒRIA.
El 28 de setembre de 1974 Salvador Dalí i Domènech inaugurava el Teatre Museu Dalí de Figueres, un espai emblemàtic que en paraules del mestres estava destinat a convertir-se en el "Centre Espiritual d'Europa". Segur que més d'un dels assistents interpretaren la profecia com una boutade més del genial empordanès acostumat a fer aquesta mena de regals especialment quan els mitjans de comunicació hi eren presents. En aquella ocasió però Dalí no va fer de Dalí-mediatic sinó que ja pronosticava el que el pas dels anys ha demostrat amb contundència. El TMD és efectivament un espai on Ciència i Religió es donen la mà, la qual cosa permet que l'espectador s'endinsi pels sempre complicats laberints de l'espiritualitat.
De cap de les maneres es pot aquí perdre de vista una referència de Dalí sobre els llocs que més el varen impressionar en vida. Tres concretament. Escala Chabannais de París. Escorial de les rodalies de Madrid. I el Teatre Olímpic d'Andrea Palladio a Vicenza. Per no perdre la costum un cop més cal entrar en el laberint per a cercar el fil d'Ariadna, una proesa que anirà aixecant sorpreses a tort i a dret.
Al bell mig de la plaça on està ubicat el TMD hom ensopega amb una enigmàtica escultura. Una placa enganxada a la reixa ofereix oportunes indicacions: "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il•lusos enterradors" La frase en qüestió correspon a Francesc Pujols i el conjunt no deixa de ser una mena d'homenatge a la seva memòria. Pujols fou un inventor d'una religió: La Sumpectica, de la qual Dalí en va ser molt probablement un dels tres adeptes que tenia, i això després de deu anys d'existència, Particularitat que deixava fred a Pujols que deia que "els inventors de religions no tenim presa". Pujols fonamentava la seva religió en la quimera de Ramon Llull: establir una ciència universal empírica que comprengués tota la realitat coneguda, la qual cosa converteix la Sumpectica en la ciència del concret. Dalí s'hi deuria fregar les mans. Trobava algú que amb qui podia compartir el seu somni daurat, s'intensificaren de valent les relacions i Dalí es va preocupar d'enllestir el llibre "Pujols per Dalí" intervenint en la traducció de "la visión artistique et religieuse de Gaudí" del seu bon amic.
Una de les múltiples claus per endinsar-se dins el laberint la proporciona Jaume Miravitlles. Dalí l'invità a passar la tarda amb ell a l'hotel Saint Regis de Nova York el 26 de desembre de 1956, estava convalescent, circumstancia que aprofitava per a preparar una conferència.
"Aprofitaré aquest espasme intestinal que pateixo per treballar en el text del meu discurs, però abans vull llegir-te un paràgraf del llibre de Pujols dedicat a la "sumpèctica", una filosofia creada per ell i considerada per mi indispensable per conèixer a fons el sentit de l'obra del creador"
va dir-li Dalí, i tot seguit explica Miravitlles:
"I, llavors, dret sobre el llit, amb un pijama sense pantalons, Dalí, que sempre m'ha fet recordar físicament Don Quixot, va llegir-me les pàgines, realment al•lucinants, de Francesc Pujols en les quals, s'estableix una comparació entre l'escudella catalana i el seu pensament filosòfic i religiós"
Realment el text és ple de perles i d'una facultat que Dalí també valorava: la ironia
"Aquesta religió no pot fallar. És la que fa millors tractes als seus adeptes: els suprimeix l'infern i és completament independent de la moral. No pot fallar de cap de les maneres..... El cristianisme, com tothom sap, representa la fusió de la religió i la moral que produeix la cèlebre teoria del renunciament i del sacrifici constant d'aquesta vida per assolir l'altra, que és una doctrina científicament hipotètica, perquè no hi ha res que demostri que per anar a l'altra vida s'hagi de sacrificar res d'aquesta....."
La passió de Pujols per l'obra de Llull es filtra cap a Dalí que no dubta en codificar-lo pel bell mig de la seva extensa obra mística, establint agosarades analogies. La tela de 1954, "Figura rinoceróntica del Ilisos de Fidias" és ben explícita. Dins el tors, que s'ha materialitzat gràcies a les combinacions logarítmiques, s'aprecia un cub que Dalí vincularia amb El Escorial i amb els tractats de l'Arquitecte Juan de Herrera autor d'un estudi que versa sobre la figura cúbica i això seguint els postulats de Llull . Aquest pla és un nus, porta de laberint, immesurable, apareixen tants fils que cal anar amb peus de plom. Segons explica Dalí a l'hora de realitzar una versió de l'apocalipsi amb àngel inclòs pensa en el savi mallorquí
"Dispuse también quinientos ochenta y cinco clavos que correspondían a las categoría del alma según Raimundo Lulio"
referència que empra també per fer altre tela mística
"Cruz hipercúbica en la que el cuerpo de Cristo se convierte metafísicamente en el noveno cubo, siguiendo los preceptos del discurso sobre la forma cúbica de Juan Herrera, constructor de El Escorial, inspirado en Ramon LLull"
Entre el cub i la creu existeix íntima relació ja que el desplegament del primer en sis quadrats ofereix la forma del segon, i no satisfet amb la troballa Dalí establiria nova analogia ara amb la forma del codi genètic ADN, ample repertori que en tot moment segueix considerant una de les obsessions dalinianes més temptadores, seductores i encisadores: els àngels, o si vol i prefereix els éssers andrògins, d'arrel platoniana, els mateixos que Dalí col•loca al teulat del TMD per donar la benvinguda i que fan funció semblant en el Pont de Sant Angelo de Roma on Bernini, autor del baldaquí "èxtasi de Santa Teresa", els escampa arreu. Bernini bevia en Dant, apassionat també pel tema angelical? Era febre d'aquella època? Llull, gairebé que coetani de l'autor de la Divina Comèdia, no en quedava enrera. I és que un i altre deurien de tenir present la teoria mística de Aeropagita d'ascensió espiritual mitjançant les esferes de forma tal que el ser humà es va transformant fins a arribar a la divinitat refet i desempallegat de les mundanitats terrenals.
La idea del ángel me estimula. Porque si Dios es inasible, es cósmico porque no puede estar limitado; los ángeles tienen forma. Protón y neutrón son, para mí, unos elementos angélicos. Rafael y san Juan de la Cruz están cerca de los ángeles.
L'àngel és doncs figura altament emblemàtica que arriba per diferents camins a la fèrtil galàxia daliniana
"El filósofo catalán Raimundo Lulio, alquimista, metafísico, que escribió "Los doce principios de la filosofía, místico y mártir...me inspira. Como él creo en la transmutación de los cuerpos. Estoy seguro que nuestra capacidad de delirio conducirá un día al pueblo catalán a los más altos destinos mediante los poderes de la imaginación paranoica. Según otro catalán, Francesc Pujols, hay en nosotros un ángel que no puede ver la luz sino tras una larga serie de mutaciones -comienza a partir del reino mineral para acceder al hombre después del paso por lo vegetal y lo animal- Yo estoy en la fase angelical de mi existencia.
Segur que Dalí al•lucinava de valent llegint les connexions que es produïen entre Llull i San Juan de la Cruz i això gràcies a un llibre bíblic de Salomó "El càntic dels càntics", del qual hauria de brollar una llarga i extensa iconografia sobre la Jerusalem celestial, el temple salomònic i més de quatre simbolismes hermètics d'on emanaria posteriorment el tractat renaixentista "La divina proporció" autèntic cànon fos per l'arquitectura fos per la música fos per la poesia o fos per la pintura.
En un dels llibres més meravellosos escrits mai sobre l'obra de Dalí - existeix excessiva literatura sobre la biografia que poca cosa aclareix sobre el seu univers estètic, intel•lectual i artístic- Ignacio Gómez de Liaño, (traductor dels fenomenals estudis de Frances Yates i alhora autor d'un meravellós assaig sobre Giordano Bruno), recull vitals manifestacions fetes per Dalí que es refereixen a la seva gran obra: El Teatre Museu Dalí. La mateixa importància del que es refereix justifica de ple la llargada de la cita:
"Dalí em va dir aleshores amb tota claredat: Insisteixi en el Museu. Vull que, sobretot, insisteixi en el Museu. No calia que em digues res més. Jo sabia prou bé què volia dir amb allò del "museu". Era un tema que havia ocupat sovint les nostres converses estiuenques de Port Lligat, des que li vaig dir un dia, després de visitar que una de les coses que més m'havia sorprès era que constituïa un autèntic Teatre de la Memòria, semblant al que ideà en el Renaixement l'humanista i hermetista venecià Giulio Camillo.....Camillo anomena el seu Teatre amb tot de noms; diu que és una ment edificada o construïda, i també que és una ment i una ànima amb finestres. Pretén que totes les coses que la ment humana pot concebre i que no podem veure amb els ulls corporals, les podem expressar mitjançant uns signes materials determinats de tal manera que l'espectador pot percebre a l'instant amb els seus ulls tot el que altrament restaria amagat en les pregoneses de la ment humana. I és per aquest aspecte que en diu Teatre...... El Teatre de Vicenza, dissenyat per Palladio, constityueix una bona mostra del que podia haver estat la materialització del Teatre de la Memòria de Camillo.... El Teatre de Figueres -de figueres podríem dir-ne- constitueix de fet un sistema de llocs mnemònicsm, anàlegs als que Giulo Camillo imaginà per tal de donar un rostre a la ment, de fer palés alló que està amagat, d'obrir finestres a l'ànima, de fer d'aquesta un indret de consistència perdurable....El Museu Dalí no s'emparenta només amb el Teatre de la Memòria renaixentista, sinó també, més explícitament i tot, amb les Rodes combinatòries de l'Ars magna de Ramon Llull."
Si a l'anterior s'afegeix que el visionari mallorquí era prou conegut per Camillo, i si en aquest joc lúcid de vincles hi afegim que Camillo va bastir el seu teatre pensant el les set columnes de la saviesa de Salomó, autor també del Càntic dels Càntics, anirem veiem com el cercle es va tancant i apareix una mena de lligams conductors, com si fossin aquells raigs làser nocturns, que van d'un punt a l'altra de la galàxia daliniana establint una xarxa infinitament atractiva, encisadora, seductora.
El Teatre Museu Dalí esdevé doncs espai interactiu on l'espectador que vulgui pot jugar a un fascinant joc. O millor dit, al joc que ell decideixi. Què és vol fer un tomb per el gnosticisme mediterrani. TMD en té claus. Què és vol fer un tomb per la metafísica. TMD dóna respostes. Què és vol fer un incursió espiritual per les profetitzades connexions que va establir Einstein entre Ciència i Religió. Doncs també el TMD en té amagats els corresponents codis. No per atzar Dalí escull el que havia estat anteriorment escenari del Teatre com a lloc on l'espectador pot "escenificar" o escriure el seu particular i alhora intransferible guió. Com si el TMD fos una mena de "Centre de bricolatge" on cadascú hi troba les eines que més li calen per a arreglar, recompondre, polir, ampliar, la seva ànima, ment o esperit.
El catàleg és ampli i ric: somnis, estats de consciència, física atòmica, geometries, platonismes, pitagorismes, misteri quantic, mitologia, surrealisme, classicisme, analogies, poesia, renaixement italià, divina proporció i el llar reguitzell de noms propis que caldria afegir a cada un d'aquests esquers de la immensa xarxa cognitiva que representa l'obra de Dalí. Una genial proesa que ell mateix es va preocupar de deixar ben definida:
"És hora de considerar, en la història del pensament, que el real, tal i con ens el ofereix la ciència racional, no es tot el real. Sobre el mon del raonament lògic i suposadament experimental, tal i com la ciència del segle xx ens el ha llegat, pesa un immens descrèdit. Fins i tot el propi mètode de coneixement resulta sospitós. S'ha plantejat una equació escamotejant incògnites, suposant que una part del problema ja esta solucionat. Però s'acabarà reconeixent oficialment que la realitat que nosaltres hem batejat és un il•lusió més grossa que no pas el món dels somnis. Per anar al fons del meu pensament diré que el somni del qual parlem no existeix com a tal sinó per estar els nostres esperit en estat de vigilància, el real és un epifenomen del pensament, una conseqüència del no pensament, una amnèsia. Allò veritablement real està dins de nosaltres i nosaltres ho projectem fora de l'anàlisi sistemàtic de la nostra paranoia, que és una resposta i un acte subjecte a la pressió - o depressió- del buit còsmic...
La meva obra és com un iceberg, tan sols deixa veure la part que sobresurt de la superfície del mar. Les meves teles cal que siguin llegides com si es tractessin de les projeccions arquetípiques d'una nova cova de Plató. A partir de mi, Dalí, és pot iniciar una nova consciència de la humanitat. Serà, òbviament, un viatge al país de l'horror i de la por, igual que el que pot experimentar un explorador en un país desconegut....però també un viatge existencial prodigiós en el sentit que li donà Heidegger al dir "Ser és esclatar en el mon".
Al llarg dels catorze "Tastets de semiòtica daliniana" he intentat plantejar quins són els signes que empra Dalí i quins vinculacions poden tenir. La finalitat no era altra que poder conduir el lector fins aquest fascinant indret màgic que és el Teatre Museu Dalí. Per estar en consonància i fidelitat amb l'espai vaig escollir un nombre d'articles la quantitat dels quals és hermètica, críptica i màgica. Catorze és el nombre de versos que té un sonet, i aquest encercla una misteri que esgarrifa: 14 x 11 = 154 = 1+5+4=10= 1+0= 1. Unitat símbol de divinitat, es vulgui considerar o "disfressar" sota el nom que es vulgui o amb el codi o imatge que hom més aprecií. En tot cas és tracta de contribuir a desvetllar una fascinació, a mostrar el camí que va seguir un genial pintor del segle XX capficat en que la resta d'humans també podessin gaudir amb el mateix i així poder sublimar la seva pròpia existència. Jo, com els àngels andrògins, he intentat donar la benvinguda al recinte, ocupant-me tan sols de pinzellar, el millor que sé i puc, uns quants elements perquè la visita sigui el més plaent possible i partir d'ella s'encengui un notable interès per seguir les petjades d'un dels misteris més apassionants de la Humanitat. Dant el cantà en el darrer vers de la Divina Comèdia i Dalí l'escampà pel Teatre Museu Dalí de Figueres..
